Paco Tarazona, resposta forànea oberta a Josep Carles Laínez
Benvolgut Josep Carles:
En primer lloc vullc agrair-te, des de la distància, l’entranyable carta oberta i, en segon lloc, anunciar-te que no entraré a valorar, ni a meditar, la primera part del teu text: comentar les victòries pírriques és com garbellar aigua. No obstant, ya que insistixes en el títul original, he de dir-te que no se modificarà, encara que algun llector me pregunta directament per El Papo o Els Pinkerton. Abordaré, sí, el tema del registre, que sabies be que m’anava a despertar el desig de respondre’t.
No crec, en el meu cas, ni en cap de llengua, que es tracte únicament de crear un registre lliterari cult o, com també dius, alt. Crec que, realment, es tracta de conseguir que una llengua siga lo que és: un vehícul de comunicació en tots els àmbits socials. Fa poc m’has llegit dos cròniques tenístiques i vaig patir les anacoretes per a escriure-les, precisament per l’absència d’un registre específic. Vaig tindre sòrt, puix la forma de contar els punts en este joc és pareguda a la de la pilota, el nostre deport nacional, pero, aixina i tot, vaig haver de recórrer a més anglicismes dels que m’haguera agradat amprar.
El valencià, com a llengua minoritària i minorisada, té un ample registre per crear, ho admet, i no únicament als nivells cults i alts als que fas referència. Tampoc crec que yo, personalment, siga qui vaja a crear eixe registre i, molt manco, a través de cap d’escola. Eixa llabor sol recaure en escritors de la talla d’Ismail Kadaré, per citar un autor del gust d’abdós, que fa un us alt i cult d’una llengua, l’albanesa, en manco usuaris que la de la Valéncia compresa entre Vinaròs i Pilar de la Foradada. També podria afegir, si me permets atre eixemple, el cas de Jean-Marie Gustave Le Clézio en Maurici. Este estat té una quinta part de població que la valenciana i pot presumir d’un premi Nobel. És cert, t’ho reconec, que Le Clézio escriu en francés i no en crioll, pero ha segut capaç d’influir en el registre de la nova narrativa mauriciana en les seues dos llengües més populars. Per cert, cap d’abdós en el ranc de llengua oficial.
Te faig este comentari perque, en el segon paràgraf del teu text, trobe que s’ajaganta la discrepància entre els nostres parers. No crec que cap registre cult, en cap de llengua, es base en la parla del poble. En això estic d’acort en tu, pero obvies que cap d’escritor renuncia al llenguage del poble per a fer lliterària la seua llengua. Te fique un eixemple: I am Charlotte Simmons. Per a escriure eixa novela, Tom Wolfe es documentà en diversos ensajos sobre el reduït lèxic dels estudiants universitaris norteamericans de principi del segle XX. ¿Vols dir-me que no inclouries a Tom Wolfe entre els autors que ampren un anglés lliterari i cult? Responc per tu: Sé que no vols dir-me això. Per lo tant, no crec que siga cap de suïcidi llingüístic fer un registre lliterari basat en la llengua del poble junt als cultismes preservats, generalment de raïl etimològica clàssica. Aixina que el valencià tampoc es cap de pidgin; un terme excessivament despectiu, bon amic, per a una llengua que ha tingut un Segle d’Or. No me retrotrauré ad aquells temps, no. Abdós abominem tant dels vicis expressats per Galeano en ¿tenemos un espléndido pasado por delante? com de la reiterada recurrència a uns clàssics que han segut més nomenats que tastats per bandositats de les dos vores del riu.
No, benvolgut amic Josep Carles, me reitere en que la llengua valenciana no és cap de pidgin, com sí ho és el papiament de les Antilles Holandeses. El valencià, i tu ho saps millor que molts, per l’amor que professes a Occitània, és una més de les varietats llingüístiques del diasistema occitano-romànic. Evidentment presenta préstams llingüístics del castellà, llengua veïna, com també li ocorre ad atres llengües minoritàries no minorisades. ¿No està farcida la llengua que tu propons de galicismes? I, fins a on yo sé, el francés no pertany al diasistema mencionat adés.
Afirmes en contundència que «aquells models de llengua… deixaren de ser vàlits» pero no aportes cap de raonament sobre eixa teòrica pèrdua de validea que me faça canviar d’opinió. La centralisació política i cultural fon una constant en els estats europeus fins a l’eclosió del romanticisme cultural i els nacionalismes polítics associats als mateixos. És trist, ahí te done la raó, que el poema «Lo Somni» de Salvà (1831), que marcà l’inici de la Renaixença lliterària valenciana -per cert, abans que atres renaixences més publicitades-, no tinguera continuïtat i es quedara com una illa testimonial. La lliteratura valenciana ha eclosionat en èxit intermitent a lo llarc de la seua història, sense que els grans lliterats s’agruparen -excepte en l’àurea época ans nomenada- en una gran generació lliterària. No obstant, i tornant al tema de la teua carta, te diré que yo no veig més trencament que eixos abruptes espais temporals que van de Blasco Ibáñez -has estudiat més que yo les seues primeres obres en valencià-, i Llombart a Casp i Anfós Ramon, per a esperar des del falliment d’estos últims fins a la pròxima figura emergent. Per lo tant, la pretesa falta de validea d’aquells models de llengua que tu comentes, en tot el meu respecte yo no la veig per cap de banda.
Crec que els autors nomenats, i molts atres no tan destacats pero que compartiren bons moments en tu i en mi, han fet molt per facilitar la creació lliterària actual; escatada de barbarismes procedents de Castella, sí, i també dels provinents d’atres bandes.
Torne a discrepar en tu en els dos motius que me dones per a «justificar-me» l’impossibilitat del valencià lliterari. No veig cap abrasió castellana en el valencià actual ni crec que una llengua culta es construïxca a esquenes del poble que l’ampra. ¿Acàs vols repetir l’experiència grega i dissociar l’entelèquia del καθαρεύουσα respecte al modern δημοτική? ¿Creus que això cohesiona tota una societat al volant de la seua llengua i lliteratura?, ¿creus que ha segut exitosa eixa experiència des de la perspectiva lliterària?, ¿vols dir que els valencians estem millor lliteràriament gràcies a la teua proposta? Crec que totes eixes qüestions es responen en una negació, ¿no penses igual?
Les possibilitats, com les mal nomenades evidències científiques, no es creen ni es destruïxen, únicament es transformen. Un valencià lliterari en el marc actual és possible i no depén del motiu que més te preocupa. La consecució d’eixe registre té més a vore en el fet de que l’escritor complete el primer gran escaló de la seua formació: llegir tot lo que puga. No ha de pujar a cap de torre d’ivori, ni instalar-se cómodament en cap dels gueto de palmadetes desllomants, ni fer barret en colles culturetes que, estic d’acort, no solventen la supervivència de la llengua, de cap de llengua. El valencià lliterari existirà en la mida que es facen llibres en calitat en tots els estils, inclosos Best sellers.
Torne a discrepar en tu entre lo que és la llengua lliterària i la llengua de carrer. Te fique un eixemple valencià: Rafael Chirbés. Les seues noveles estan plenes de valencianismes i de valencianitat i, fon en vida, i és ara, un autor molt conegut en Alemània. ¿Vols dir-me que eixa valencianitat llingüística en castellà li impedix escriure en un registre lliterari? ¿Li diem a Sanchis Sinisterra que renuncie a lo que ell mateixa califica d’humor faller en el seu teatre? ¿Per? T’ho comente perque fa poc, en El Cultural, algú plantejava la seua possible candidatura al Nobel. Per a mi escriu tan be, o millor, que Dario Fo, que sí té el dit premi. ¿Qué penses tu?
Me nomenes a Andrés Trapiello i yo te parle del sempre admirat Julio Llamazares, ¿vols dir-me que La Lluvia Amarilla és incompatible en un parlar coloquial dins de la mateixa llengua?, ¿per?
T’agraïxc el reconeiximent de l’esforç i de la voluntat i, encara que respecte el teu plantejament, crec que sí que és l’estratègia idònea. La prova de lo que dic és que una persona que escriu com tu i no com yo, i que abdós coneixem, es queixava fa poc públicament en una ret social de l’absència de lliteratura infantil que no estiguera, en lo que ell nomenava, barceloní. Eixa queixa, eixa falta de sentir-se representat dins d’una normativa homogeneisant que, segons tu dius, arriba fins al Piemont i l’Atlàntic, me fa plantejar-te algunes preguntes: ¿vols dir que he de creure que eixe és el camí?, ¿vols dir que eixa condena no és tan, o més, despersonalisant com la que tu, que no yo, li veus al registre que yo ampre? Registre al que, per cert, no li veig cap d’eixes subsidiarietats que sí veig en el llament subordinat d’eixe usuari.
Continuem parlant sempre que pugues i vullgues
Un abraç.
Paco Tarazona i Santabalbina
