Josep Carles Laínez: Noms de la memòria
Igual que construiríem una història més rica si disponguérem d’autobiografies (o biografies) de tots els sers humans que han existit sobre la Terra, traçaríem diversament eixes hipotètiques autobiografies si cascú anotara el nom i les circumstàncies de cada persona que coneix, o almenys d’aquelles que li presenten i intercanvia unes paraules: eixe encaixar les mans, eixos besos sense tocar les galtes, eixe somriure de cortesia (o de fascinació) actuarien com a obertura per a un lligam que d’entrada no se sap si prosseguirà en el temps o acabarà en el mateix segon en el qual naix.
Qué diria eixe llistat de la nostra presència en el món? Quina informació oferiria de les oportunitats perdudes o de les ocasions guanyades? Seríem capaços de reconéixer-ne les divergències?
Ara bé, a mi -i a qualsevol home o dona de més de 18 anys, trobe- em resultaria complicat mamprendre una faena d’eixe estil en perspectiva, encara que la prova quedara circumscrita a aquelles persones que han disfrutat d’un contacte verdader, perque anotar la tripulació d’un avió, els recepcionistes de qualsevol hotel on passares una nit o més d’una, o els cambrers de tots els bars, restaurants o cafeteries que et serviren de refrigeri, seria inútil, sobretot per a estadístiques creuades. Com els dien a tots aquells, a totes aquelles?
Qualsevol moment és bo per a començar este treball escrit sobre la memòria.
Ara mateix. Perque una cosa serà eixa eventual història del món que resultaria de creuar els intercanvis; i una distinta és, com a mínim, prendre nota de cada persona a partir d’ara, no d’aquelles que només mires (això sí que seria l’infern), sinó eixa que et dirigix quatre paraules i un somriure, i tu ad ella: l’auxiliar de la farmàcia, la nova treballadora de l’empresa en un departament que no és el teu, el becari de la clínica odontològica, el cambrer que servix el càtering…
- Eixa és la teua memòria, no t’enganyes.
No tindràs una vida diferent a la d’ara, i reconeixeràs, quan llegiràs eixos noms oblidades les cares, que els dies no van passar sense un torbament, sense una mirada, sense un agraïment, creant sempre sinèrgies. I acceptaràs la purea del transcurs de l’existència, i de quina forma cada contacte podria ser un nou punt de partida.
