Josep Carles Laínez: No hi ha passat
Hi ha un punt de la vesprada, un senzill punt de la vesprada, en el qual t’espenta al passat qualsevol cosa: la musica que escoltes, unes paraules que sents pronunciar en el silenci de l’estudi, el cel núvol que lluntanament clarejaria si fora de matí, el silenci que no és complet a pesar del dia i d’esta hora… I és en eixe punt quan perceps, o intuïxes, o descobrixes, o acceptes… que no hi ha passat, ni hi ha darrere, ni tampoc un fondo imaginari des del qual mirar el panorama etern de cada segon.
En definitiva, que no hi ha res a la teua esquena, i que allò que hi hagué ho manipules de forma contínua, sense adonar-te’n. Generes contradiccions. I et fas mal: entre allò que has oblidat, i allò que desvirtues, es genera un buit.
Recordar és acostumar-se a un buit, ad eixe buit, habitar-lo, i en tal procés crear fantasmes, edificar elements de memòria. Pero et caldrà descartar-los, puix ara tot és present, no hi ha món, o el món s’ha abocat a un temps que fluïx sense pausa. El passat? Té igual allò que visquérem. Resulta impossible modificar la persona que ara som, puix prové d’un passat que ara mateix ha passat, i la sensació de canvi és intocable, quasi una broma de l’existència. Quin passat invoquem i per a qué? Quins fantasmes anhelem? Quin favor et faries si retornara la vida aquella memòria tan tèrbola, difuminada…?
Dir que no hi ha passat és assumir que les pedres antigues (pedres precioses o cudols de riu) quedaren allà a on les deixàrem, pedres que són persones, animals, inclús arbres o plantes. Prosseguim els camins o el nostre caminar aliens per sempre, com garlandes que es marcixen, o bengales que esclaten un segon i s’extingixen en el cel. Quin és el passat d’un foc que no calfa? La calfor? O el pas previ a la flama? I com que sempre podem triar, cal triar allò que ens allibera: l’absència de passat, el present hui, la paraula que crea i s’autocrea. Ara.















