Recordem objectes (no tants com suponem), ensomis (estos, durant ben poc, per fortuna o per desgràcia), llibres (inclús la flairor de les fulles i de la llibreria a on els compràrem), músiques, anècdotes (reblides de persones de reduïda transcendència al remat)… I recordem, també i sobretot, episodis de la nostra vida, de qualsevol època, encara que en especial aquells que marcaren els nostres passos o foren instants de dolor o comunió, successos que trastocaren els nostres plans, espentaren al fondo de la consciència el nostre ser més íntim, o l’elevaren al goig absolut d’una vibració abans desconeguda… I curiosament són estos últims (els apassionats, diríem) els que més dolor causen quan en fem memòria, puix la memòria malalta o terrible crea cicatrius i desapareix; en canvi, la memòria lluminosa manté obertes ferides que no es curaren, i potser per això les dones i els hòmens busquen alguna cosa que els proporcione la sanació, per molt que a sovint ni se n’adonen. Eixa memòria, no cal dir-ho, és visual.
Sempre hem llegit que hi ha dos maneres de recordar els somis: tu n’eres un actor més, i allò que has ensomiat ho veus com en una pantalla de cine, o, pel contrari, veus la realitat onírica com si l’estigueres contemplant, com la viuries en el pla real: sense percebre’t en conjunt, sense poder observar les teues reaccions en el rostre, ni l’expressió del cos. Pareix que la majoria de les persones ensomia i recorda de la primera manera; com si fora el protagoniste d’un film alié, i no de la seua pròpia història. Potser és aixina, per tant, com la memòria recorda les fotografies o els vídeos que conformen la vida. I rebobinem, i alcem falles de fantasia, i les cremem ràpidament o tornem a visions que no diuen res perque ho digueren tot quan tocava, de vegades des de la pulsió del silenció, o es callaren en un crit ofegat.
Elaborar visions d’anys passats per a recrear-nos és un hàbit perillós, i si no ha arribat encara a hàbit, una pràctica torbadora, d’un cert perill per al ser que hem acomodat als nostres dies i que és el que queda d’aquell que errà, no s’atreví, no pogué o l’impediren convertir-se en una cosa distinta a la que és hui de manera definitiva (inclús qui sap si no rebé la sanació en eixe forçós canvi de plans).
Recordem uns ulls, una mirada, un somriure, una paraula, un bes, un abraç… perque parlem de la joventut, i d’aquelles persones que desaparegueren quan el contacte s’esvaní. Albirem en la memòria aquell que fórem, que és a on arraconàrem tantes coses llavors possibles, i que els mesos i els anys, com un tren a la carrera, deixaren en la distància infranquejable: eixa bellea del temps irrepetible, l’efervescència continuada d’allò que no ocorregué… més.
