Josep Carles laínez: La memòria territorial
El Seat, el Talbot, el Citroën, el Ford… Els automòbils de mos pares, en una successió ininterrompuda de mesos i també d’anys, circularen per aquella xàrcia de carreteres secundàries, de sendes, de traçats impensables. Eren quasi suburbis de ciutat, pero dins d’una vegetació a on encara podies trobar-se un mussol fascinat per la llum d’una d’aquelles màquines dels 70 i 80 del s. XX, i baixaves a acaronar-lo.
Al costat teníem la pista d’Ademús i el seu tràfic continu, encara que a aquella finca immensa accedíem per un forcall de camins de terra batuda, lluny d’asfaltar-se. A la nit, tornàvem lentament del dia transcorregut entre jocs i converses, en l’interior d’una incipient Mas Camarena, o Parc Tecnològic, o Ciutat Deportiva, ves a saber, tot barrejat, pero, en qualsevol dels casos, tot destruït ara. La foscor era absoluta i érem, la família, una llumeneta més d’aquelles que contemplava en un mar de puigs i de grans cases, en llocs a on sabia que vivien les persones riques, allò que era conscient que no érem ni seríem.
A la fi, lentament, eixíem a una zona allumenada, i en acabant eixos metros, agarràvem la carretera que entrava en el Cap i Casal, sense Nou Centre, i sí mirant Marcol i les Escoles Professionals de Sant Josep, els únics gran edificis entre hortes i solars. Les ciutats no es creen a poc a poc, més aïna es destruïxen de manera enèrgica, com si milloraren. La zona era de transició. Ara bé, havíem arribat a la ciutat, i aquell lloc d’hortes i naturalea del qual veníem, havia quedat llunt.
En aquell mas, en aquell terreny ple de tarongers, de distintes dependències, de piscina, frontó, zona de cavalls, quadres, celler soterrani, de dos o tres treballadors domèstics, de gossos Doberman que atemorien no només la personeta de pocs anys que era qui escriu estes paraules sinó tot lo món…, allí vaig passar una sèrie de dies que ara em resulta infinita, i que, ben mirat, no seria tan llarga.
Allí, en un espai que, imagine, deixà d’existir fa dècades, estaven aquelles persones tan variades i curioses, un grup d’emigrants en una ciutat còmoda, els quals corregueren una fortuna plural. Sobretot, els amos o residents d’aquella finca: el senyor Juan, procedent de Romania; la senyora Josefa, sa segona muller, de Zamora; i els amics de veres: Jesús, del mateix poble que mon pare, i Vicky, sa muller i filla del primer. Eixos eren els adults que considerí família també sense posar-li mai eixa etiqueta. Pero… ací falta un nom, clar. Falta el nom d’ella, el d’aquella Ella que fon sol de la meua infància durant tant de temps: el nom de Nilva.
