Josep Carles Laínez: La joventut acaba als 30 anys
La joventut acaba als 30 anys. Volem estirar la sensació de goig que proporciona, estendre-la com una tovallola sobre l’arena, convéncer-nos que res es modifica passat un dia o tots els que encara hauran de vindre, i que n’hem de sumar molts més de manera impune… Creiem que els desigs acaben complint-se, que el destí farà donació d’un temps suplementari per a cada necessitat de la joventut, i que disposaràs d’eixe lloc propi en el món eternament i la gent t’ho haurà de reconéixer, que els 30 anys no se n’aniran mai… Sí: ignorants ho serem sempre, pero no tant.
El disc dur de la teua vida acaba de configurar-se al voltant d’eixa data, la pròpia de cascú que voreja el número mític de les tres dècades de vida. Fins ad eixe moment, érem jóvens; creuada eixa frontera… De fet, en la tradició cristiana, no s’ha transmés la idea que Jesús muiguera jove ni tampoc dins del marc de la joventut.
Això també ocorre si retrocedim fins a Alexandre el Magne, desaparegut en Babilònia als 32 anys. Eren hòmens, hòmens complets, encara que somiaren impossibles… Una dona de la mateixa edat en aquelles èpoques, ni cal dir-ho, era una personaa en plena madurea, lluntana de la joventut quasi com d’una infància accelerada.
Als 30 anys estem, diríem, complets, i de manera gradual l’edifici que la naturalea ha construït en tu va erosionant-se. De fet, quan et ve al cap allò que succeí abans dels 30 anys, fas memòria; si és a partir d’eixa data, senzillament recordes, i això si els dies, els mesos o els anys no s’han convertit en una massa informe, solidificada, de la qual resultarà quasi impossible extraure una data concreta si no escrius un diari, conserves agendes o has portat un dietari…, i encara aixina no sabràs asseverar si recordes o imagines, si la visió en retrospectiva d’una jornada o d’un moment ocorregué de veres o és producte de la teua ment per a donar-te plaer, com les preguntes que la IA et contesta inventant-s’ho absolutament tot.
La joventut acaba als 30 anys, l’Edat d’Or de la vida, que només bategem d’eixa forma quan la dupliquem o estem a prop. En acabant, la consciència, ben distinta, oblidant, sense adonar-nos-en, aquella aparició miraculosa en el desert de l’existència, aquella exquisitea que et donà per a combregar la pura vida.
