Algú va escriure’m, en el moment àlgid de la nostra relació, que pensava que no es teixien noves amistats a partir de la madurea (entesa com a edat que escomençava, fa dos dècades, als trenta anys), i per això celebrava la nostra, la sort d’haver-nos trobat i la comunió en els interessos compartits… Foren moments dolços, és de veres, encara que, per desgràcia, el temps li donà la raó. Es creen nexes, certament, inclús afectius, pero les hores que dediquem a eixes noves persones que sorgixen en les nostres vides no es podran comparar a les antigues, quan el temps no importava i el futur era una porta oberta a una fascinació major.
Les ciutats són una cosa pareguda a les amistats, recents o noves. Arribats a un punt de relació estreta els carrers i tu, és impossible descobrir espais inèdits o almenys resultarà difícil establir lligams duradors. Anar a un escenari que desconeixies, o trobar-te una plaça no visitada mai són anècdotes d’un dia, i les oblidaràs, puix la ciutat s’ha guanyat el seu propi espai dins de tu: era aquella, la de la teua infància i adolescència i joventut, i no una distinta, i les novetats urbanes susciten no desinterés, sinó desfici: no són teues, no ho foren, i no seran de ningú; i són novetat perque s’alcen sobre les restes amputades de la ciutat antiga, esta sí teua i dels teus. No contemples des de la curiositat i l’estranyea que miraries una urbs verdaderament aliena, pero no és teua, no és teua, no és teua, i ho saps. És una ciutat incautada. I molt bé podrien batejar-la distintament. Una ciutat violada.
La ciutat de la nostra vida, esta capital vinguda a menys, incrèdula d’allò que fon, no anem guanyant-la conforme passen els anys; ben al contrari, anem perdent-la. La ciutat és una metàfora de la vida. Com esta, s’esvanix, s’aletarga, s’ensopix…; en poques paraules, elabora la seua pròpia desaparició. Tu no deixes un carrer, ni un barri, ells s’allunten de tu, t’abandonen, estiren massa d’un fil de continuïtat… i al remat es trenca. Eixos carrers desfigurats, eixes places impossibles de fruir, eixos comerços transfigurats en alienants botigues, eixa antiga calma transformada en borumballa irrespirable… Quina culpa tenen de no ser allò que foren, de no ser ara allò que primerament van ser?
Les ciutats, a semblança de les cases, no són organismes vius. Això és fals. I qui afirme que ho són no les ama, sinó que en ell jau l’anhel d’una destrucció silenciosa. Pensar en una cosa diferent és enganyar-se. Tot no va sempre a millor. I el Cap i Casal, en el seu centre més íntim, ha desaparegut. Una ciutat de forasters, reelaborada per forasters, pensant en forasters. Una ciutat zombi a on no descobrixes la teua ànima caminant, ni tampoc la calor habituada als colors de la memòria. Trobes només la carcassa d’un cos en descomposició. Una ciutat mutant cap al no-res.
