“No érem llavors més guapos: érem jóvens”.
Això m’amolla Felip Bens quan responc a l’enviament d’una foto en la qual estem els dos. Era al final d’un acte, fora de terres valencianes, de presentació d’un llibre que publicàrem en la nostra editorial, Llambert Palmart. Apareixem al costat de l’autor i sa família. Tots mudats, en aquella època en la qual anar a una presentació, i més en una ciutat-poble, era com assistir a una gala. Teníem 30 anys, i verdaderament érem jóvens, quasi tres dècades en perspectiva…
En la foto falta la nóvia de l’autor. S’uní després al grup més reduït dels tres hòmens que se n’anà a sopar per uns carrers en festa. Eren dies de fira, de casetes, de grups de gent divertint-se que en eixe moment no em molestaven. Érem tots jóvens i vivíem en un món de possibilitats infinites.
Felip i la nóvia de l’autor (Ana li dien?) volien ballar, entrar en algun d’aquells recintes oberts i que compartírem música i despreocupació els quatre. Pero l’autor no ballava o no volia ballar, i encara que li comentí que podríem assentar-nos a prendre alguna cosa i enraonar mentres Felip i Ana ballaven, ell es negà. Allí no ballava ningú. Mà de ferro.
Acabàrem en un pub al voltant d’una taula alta. Caiguí al costat d’Ana, o ella feu per a que caiguérem junts. No havíem de conduir eixa nit, no teníem pressa, i la matinada era agradable… Quin temps perdut és tot el temps invertit en qui desapareix de la teua vida! Aquell autor, la seua nóvia, aquell lloc, aquella conversa… En la memòria, només em queda l’anècdota que Ana, en un determinat moment, deixà una mà sobre una de les meues cames i la mantingué allí uns segons, els exactes per a entendre que no havia sigut accidental el contacte, ni tampoc una insinuació oberta. Felip, en una llarga i amistosa conversa en la meua habitació de l’hostal em digué que se n’havia adonat, d’eixa mà, i que a què esperava… En aquell hostal només pernoctàvem els dos, i els components del grup Estopa, que oferien en aquella ciutat un concert, i tenien un grup de jóvens esperant-los en el hall a fi que els firmaren un autògraf, pero els únics que baixàrem fórem Felip i Josep Carles, per a la seua decepció…
Transcorregut més d’un quart de segle, pense en aquell gest d’Ana, en algun dels seu somriures, en alguna frase. ¿Era una crida de socors? ¿Una bengala en la nit a una persona (si Felip haguera caigut al seu costat, segurament la mà sobre la cama hauria sigut per a ell) que venia d’una ciutat gran i la podia allunyar d’un espai a on tot lo món es coneix o sap qui és qui? Ana i Mà-de-ferro no continuaren junts. La deixà per qui seria mare de sa primera filla, una dona desimbolta a qui també abandonaria. Això per no parlar dels seus amors europeus en el temps de la relació formal entre Ana i ell… Un Don Juan el meu amic.
Aquella matinada tot lo món ballà menys eixes quatre persones que enraonaven sobre el futur, el desig, l’amistat, els interessos, i una vida distinta…; sobre l’ahir, no, no encara.
