SANT PERE PASQUAL VISITA A MICKEY MOUSE

Paco:

A on t’has deixat el sentit de la ironia? Si Sant Vicent Màrtir existí –cosa de la qual no tinc en principi per què dubtar (he escrit “en principi”, perquè caldrien recerques fidedignes…)– parlaria una llengua llatina en una descomposició cridanera ja, i tal volta alguna llengua preromana; ara bé, Sant Vicent Ferrer parlaria la mateixa llengua que sos pares, no? I li deia “valencià” perquè ell havia nascut a València. Tot en orde hasda ací?

A vore, amic i company d’escriptura: quan he negat jo l’existència del mossàrab? En tot cas, he negat que el valencià que tots dos escrivim siga la mateixa llengua que es parlava a la València sotmesa a l’islam pel segle XII. Sobrevisqué després de la conquesta? És evident! I no em faces repetir les coses tantes voltes, sisplau! És la llengua literària posterior? No! Perquè la llengua d’Eiximenis, de sant Vicent Ferrer i dels escriptors del segle d’or és, a vore com t’ho escric perquè no t’acalores, un dels dos idiomes oficials de la Corona d’Aragó, el compartit amb catalans i balears per una part dels valencians; l’altra part parlava aragonés, Paco, llengua en la qual queden cartes, per exemple, de la gran figura de l’humanisme català, Bernat Metge. Perquè m’hauries d’aclarir este aspecte: com és que a la confederació de territoris sota les barres d’Aragó no hi havia distinció lingüística entre València i Catalunya.

Afirmes amb total tranquil·litat que “l’apelatiu que els parlants donen a la seua llengua és u dels principals criteris sociollingüístics per a reconéixer-la com a tal”. No, Paco, això no és aixina, perquè si fóra aixina no hi hauria una llengua aragonesa, sinó un miler, com vol el centralisme radical espanyol i els antics lingüistes amb càtedra per mèrits de guerra… Pensa, en este sentit, qui ha defés la independència del valencià del català (de l’occità) i tota eixa borumballa. Quina casualitat que a Madrid sempre haja fascinat un valencià distint de la llengua de Mallorca i d’Andorra. I glotònim, Paco, és la denominació d’una llengua. Punt. No es referix a l’heterodesignació.

Escrius també que si “hui en el segle XXI veem esta distinció [del valencià] és perque els nostres antepassats ya la veen”. No és cert, Paco, ni tampoc a contrario. Que els parlants d’asturià, d’aragonés, d’occità o de piemontés no hagen considerat els seus idiomes com a llengües independents al llarg dels segles no implica que no ho siguen. L’occità no és més “francés” perquè li diguen patois, ni el valencià és diferent del català perquè li diguem valencià ni perquè el parlant la considere distinta. Per a la lingüística, a pesar de l’opinió dels usuaris, el gallec no deixa de ser portugués; ni el provençal, occità; ni el xeso, aragonés; ni el lleonés, asturià. I sí, el que utilitzem són les denominacions més internacionals, més abraçadores, més progressistes quant a la tasca realitzada a favor de la llengua.

Pel que fa a l’article de Jaume Riera sobre Sant Pere Pasqual, m’has insistit tant i amb tanta fanfarronada, que me l’he tornat a llegir. I em reafirme en les idees, claríssimes, de fa trenta anys, Paco: el sant valencià ni va existir ni va escriure res. No només Riera nega l’autoria de les obres al personatge, també Francesc Pérez Bayer, Jaume Villanueva o Amador de los Ríos descreien que l’inexistent bisbe les escriguera. Les proves que proporciona Riera són d’una contundència absoluta, i en referir-te tu només a Pedro Armengol em demostres que no t’has llegit el text en qüestió, perquè si ho hagueres fet t’hauries adonat que el principal problema rau en l’absència de dades per part dels historiadors mercedaris –de la mateixa orde que el fictici sant mossàrab–. Aixina, ni el P. Joaquín Millán (ja del segle XX), ni fra Felip de Guimerà, fra Alonso Remón, fra Bernardo de Vargas, fra Pedro de San Cecilio, o el P. Rafael de San Juan, que escrigueren i publicaren als segles XVI i XVII, esmenten mai el nom del sant com a part de la història mercedària; més encara, d’eixe últim cita Riera un paràgraf demolidor: “Yo no he podido descubrir, de su tiempo ni del siglo siguiente, escritor alguno que escribiese su vida ni le mencionase; ni los autores que escriben su vida, que todos son modernos, expresan el fundamento con que hablan”. Any 1686, Paco. Quina curiositat, seguix Riera: l’autor de la primera “biografia” del sant era este mateix P. Rafael de San Juan, “que onze anys abans encara no sabia res del seu futur invent”! Una altra prova? Clar que sí. L’article de Riera en té a grapats: “el llicenciat Miquel-Joan de Vimbodí, valencià, secretari de l’arquebisbe de Granada […] es congratulava ‘por ver de nuevo ilustrado el reyno en que nací con un santo mártir de que hasta hoy no se ha tenido noticia’”. I conclou el malaguanyat historiador català, després de tota una sèrie de demostracions, amb una altra lapidària sentència: “No hi ha cap més argument per sostenir la valencianitat del bisbe de Jaén mort a Granada l’any 1300 que aquest: la seva arbitrària identificació amb un inexistent bisbe mercedari don Pedro de Valencia, pretès fundador del convent de Toledo, ulteriorment identificat, també arbitràriarment, amb un company de sant Pere Nolasc que es deia Pere Pasqual”. Ho senc molt, Paco, i t’ho dic de veres: Sant Pere Pasqual no va existir mai, i, per tant, no hi ha cap obra d’este teòleg que hauria nascut abans de l’alliberament de València per part de Jaume I. Sant Pere Pasqual pertany a eixe regne, també bonic, de personatges com Mickey Mouse o Batman (a vore si el rat-penat…).

Continue amb la literatura. Realitzes un exercici molt interessant resseguint l’origen dels nostres més grans escriptors, però reconec que la meua frase era confusa. Amb l’origen català em referia a Francesc d’Eiximenis, Vicent Ferrer i Arnau de Vilanova, puix o eren d’allà o algun de sos pares era d’allà. Tanmateix, Paco, és útil la teua acumulació de dades, perquè demostres que totes les famílies cultes valencianes procedien de fora, és a dir, no parlaren mai el valencià prejaumí, i se’m fa molt difícil de pensar que la noblea o les classes altes es relacionaren amb la plebs, que a més a més era musulmana, i d’ells el deprenguera. El valencià prejaumí, àgraf, va extingir-se perquè la llengua del poder el va assimilar. Ja t’ho escriguí en alguna epístola anterior d’esta sèrie, crec, però no seria una acció distinta a la del castellà amb el gallec (el castrapo) i amb l’asturià (l’amestáu). Per això, em fas riure quan dius: “¿En qué es va dissoldre, Josep Carles, en cal viva, en lleixiu? Vinga va”. La desesperació et porta a l’improperi, quan tu mateix dones la resposta amb l’exemple de Toledo: “el romanç mossàrap […] s’integrà en el castellà actual”, igual com a València, justament, igual com en qualsevol territori de la península, la hipotètica llengua romanç que s’hi parlara s’acabà integrant en la llengua del poder, en l’alta: gallec, asturià, castellà, aragonés o català… Es tracta d’una cosa semblant al fet que a partir del segle XVI el valencià literari deixara de conrear-se i els nostres autors escomençaren a gastar el castellà; o que les llengües preromanes desaparegueren a poc a poc… D’altra banda, Paco, no ha sobreviscut cap ordinari de la missa en aquell mossàrab que feen servir a Toledo…, per desgràcia.

De nou, amb la qüestió de la convivència et deixes portar per la passió i pel bombardeig dels mitjans i dels intel·lectuals bonistes i “bon rotllet”. No n’hi hagué, Paco, de convivència, ni de mútues influències, ni d’amistats. Això són contes per a xiquets en una societat europea que ha perdut el nord. I damunt t’atrevixes a esmentar Joan Lluís Vives! Filòsof cristià de progenitors jueus conversos, que no pogué retornar mai a la seua ciutat natal! El pare, cremat; la mare, desenterrada i cremada! Sant Vicent Ferrer, un segle abans, exhortant al pogrom de la jueria! Convivència, Paco, fins al segle XV? Pel favor dels Déus i de les Deesses! Tu has estudiat Lluís Alcanyís, a més a més! Convivència? Això, quant al període posterior a l’alliberament de València el 1238; sobre els segles anteriors és encara més fàcil: fórem un territori conquerit, envaït i colonitzat. Estudia què feren els musulmans per Àsia i el nord d’Àfrica: la destrucció a consciència de les ciutats, sistemes de reg, ports, conreus de les províncies de l’Imperi romà. I només els traïdors i els renegats, amb totes les lletres, poden parlar bé d’eixa època d’anorreament i persecució de la cultura europea a la península ibèrica; i de destrucció per a sempre a l’Àfrica romana. I t’equivoques, Paco, jo sóc europeu, no mestís. De fet, tu que et referixes a la manca de semblança en el codi genètic de catalans i valencians, hauries de saber de la mateixa forma que no hi ha elements semites entre nosaltres.

Jo sí que crec que els valencians tenim la capacitat de ser un poble amb personalitat pròpia. De fet, només he conegut militàncies nacionalistes en la meua “carrera” política i puc proporcionar-te bibliografia de com de clares he dit les coses…, en valencià, en aragonés i en castellà. ¿Tu pots fer lo mateix? Però quan l’evidència d’unitat lingüística és absoluta (el valencià pertany a un diasistema lingüístic que deuríem denominar “occità” si els pobres i escassos occitans no estigueren manipulats i absorbits pel pensament pancatalanista; i, per descomptat, compartim una mateixa llengua amb andorrans, eivissencs i una minoria d’aragonesos); quan el valencianisme polític –nacionalista o regionalista– ha desaparegut de l’horitzó dels valencians (perquè el Bloc Nacionalista Valencià abandonà el nacionalisme en formar la coalició Compromís); quan el perill de regressió és tan gran en estes hores (amenaces contra la normalització de les llengües minoritzades, amenaça contra la ridiculea d’autogovern que tenim, amenaça contra la mateixa opció valencianista per sospitosa…), necessitem una miquiua de solidaritat i de respecte per les persones que han sigut valentes i han respost a la volença del seu poble. Per això, Paco, Madrid continua sent el Real Madrid, els hereus de Franco, els arribistes, i el centralisme ignorant i castrador; i Waterloo és la primícia de l’Europa que somnien molts europeus que són, per damunt de tot, europeus de pobles europeus (no d’estats antinaturals), com ara els independentistes bretons d’abans de la II Guerra Mundial, Indipendenza Veneta, l’antiga Lega Nord, el Vlaams Belang flamenc…

Si no entenem que la defensa de València ha de ser la defensa d’Europa, amb radicalitat i lluny de bonismes, té igual qualsevol debat, perquè una nació, una pàtria, no es construïx amb estrangers.

Un fort abraç.

 

Josep Carles Laínez