Josep Carles Laínez, Quin poble per a quina llengua ?
Benvolgut Paco:
Com que ja és el tercer escrit que t’adrece, deixaré les bones paraules, la gratitud, l’amistat i tot allò que sabem compartit, i obviaré també la necessitat de tirar-nos floretes sobre una catifa de murta i amb so de guitarra mora. Estem cercant alguna entesa, algun besllum de llengua i poble i pàtria i art i literatura, però no només de literatura; per a mi, tot ha de donar-se junt. Perquè no es tracta d’una qüestió de lletres, de llibres escrits amb voluntat estètica, ni tampoc de llengua, perquè sobre qualsevol dialecte, subdialecte i fins i tot idiolecte es pot bastir una obra universal; en el fons, es tracta d’un desfici que prové del fet de ser una cultura minoritzada, en regressió i sense consciència política.
Potser, Paco, no hi ha poble per a la llengua que vols; el poble valencià és una entelèquia de Morella a Oriola, de Villena a Utiel, d’Alacant a Sogorb (i cite les localitats a consciència). Mira, t’explicaré una anècdota d’ahir mateix. Parlant amb un amic italià, excel·lent traductor i professor a les nostres terres, li comentava que a la resta d’Europa els partits nacionalistes sempre han acostumat a ser de la verdadera dreta (la Lombardia, el Veneto, Flandes, la llarga relació dels històrics nacionalismes cèltics amb l’extrema dreta des dels anys 30…), i li posava de manifest la inexistència a Espanya d’eixa tendència. Em replicà amb els exemples del PNV basc i de la CiU catalana, evidentment, però jo no m’estava referint a això… En tot cas, la meua reacció ha sigut: “Però ni tan sols d’eixos hi ha a València!”. La seua resposta, fantàstica: “Perquè no hi ha nació”. Compte amb la sentència, perquè reflectix perfectament el que vivim ací, tant des de la dreta regionalista (l’extinta Unió Valenciana) com des de l’esquerra regionalista (Compromís; que jo sàpia, no ha parlat mai contra Espanya): no hi ha nació. Esta és la percepció d’una persona d’enorme cultura, que ja viu una dècada a la ciutat, futur pare d’una valencianeta, i que coneix la llengua espanyola a nivells còsmics, és a dir, no és la boutade de qui ha llegit un llibre sobre el tema, ha parlat amb un intel·lectual tendenciós i ha tret conclusions que pensa que són pròpies.
No tenim nació perquè no tenim un partit nacionalista que la (re)“cree”. I si, ja al segle XVI, érem coneguts com a “catalani” (també els aragonesos o balears), la burgesia no s’ha mai preocupat de potenciar els signes identitaris de València fora de les nostres fronteres (ni en l’interior; ja tenen prou amb els que dicta Madrid), l’esquerra és sobretot esquerra i després es disfressarà de tocs regionalistes, i des de fa dos segles Barcelona ha esdevingut la gran ciutat espanyola quant a la cultura, les arts, la innovació, etc., ¿de veres veus tan anormal una tendència centrífuga dels lletraferits o artistes d’Alcoi, Morella o Xàtiva? Perquè, al remat, les Normes del Puig (producte de la gelosia d’UN individu, igual com els casos que tristament ha viscut l’aragonés els últims anys; tot es repetix, Paco…) o les furibundes reaccions dels presidents d’Aragó davant el nacionalisme català, són una meravellosa demostració de com els territoris que fórem referència a Europa (l’Escola d’Avinyó de traductors a l’aragonés, Ramon Llull, les grans cròniques, la poesia trobadoresca, el segle d’or) ens hem convertit en províncies i comunidades que lluiten entre elles davant l’alegria de Madrid. I justament penalitzem o sembrem l’odi contra l’únic poble que ha sabut defensar aquella cultura nostra, i fer-ne emblema.
Tot això, totes les lluites internes, són un complex, un autoodi, una virulenta segregació d’allò que som i fórem junts; potser, fins i tot, enveja. Per a què li servix a l’Aragó l’orgull del regne i del nom de l’antiga Corona, si no n’hi ha ja, de regne ni de corona, i este poble germà ha desaparegut dels interessos madrilenys i és només una parada de l’AVE? Per a què ens servix als valencians l’antic regne, el segle d’or i la “llengua valenciana” si som feliços com a platja madrilenya perquè l’enemic i l’obsessió a la ciutat de València és Catalunya, com si Catalunya fóra administrativament alguna cosa més que nosaltres? Si no hem fet com ells, de qui és la culpa? D’ells o de nosaltres? Perquè allò que no es pot és voler que et respecten i tindre una societat engrescada en la pròpia tradició, llengua i cultura, però sense deixar de ser una feliç província del regne dels Bourbon ni de considerar el castellà la llengua alta.
Més exemples? En el moviment actual de revitalització de la llengua asturiana (en el qual, com saps, he participat activament des del segle passat), quan estem més a prop que mai de la desitjada i imprescindible oficialitat de l’idioma a l’antic regne d’Astúries, han aparegut, al caliu de l’amplíssima, i d’altíssima qualitat, producció literària en esta llengua, altres moviments de recuperació lingüística a Lleó i Zamora, amb els previsibles –sobretot a la província de Lleó– malestars pel que consideren un intent imperialiste d’Astúries. Et sona? A on queda la llibertat dels lleonesos d’aprofitar i beneficiar-se d’allò que ara té ressò? O amb una pregunteta feridora i casolana: a l’hora de buscar precedents en la dramatúrgia, a on hi ha més qualitat, Paco, en Àngel Guimerà o en Eduard Escalante? I la gràcia és que, a la fi, els lleonesos faran la seua vida a Lleó, publicaran en xicotetes editorials de Lleó, i estaran encantats de traure algun llibre o entrar dins de qualsevol antologia feta a Uviéu o Xixón, perquè hi hagué una comunitat que va legalitzar una “academia de la llingua”, va subvencionar l’aparició de diaris, revistes i editorials, i va tindre la sort de crear durant dècades el caldo de cultiu d’escriptors reconeguts fora dels límits lingüístics, com ara Xuan Bello, Martín López-Vega o Juan Luis Piquero, per citar-ne només tres. Igual com ací, Paco, igual com ací.
Potser he tocat un tema distint, però surava o planava sobre allò que escrivíem, i havíem d’aprofundir-hi més prompte o més tard.
Quant al teu article, en la primera part barreges moltes coses, i et deixes dur per la passió, amb tòpics als quals estem massa acostumats. Ara ja no és Canal 9, és À Punt, però les crítiques són les mateixes. De veres el registre oral de les televisions públiques et sembla “koiné centralitzadora”? Potser no veiem les mateixes cadenes, però llevat de detalls que possiblement són producte de la llibertat dels periodistes, trobes que el valencià d’À Punt no és una llengua culta i presentable i valenciana? Perquè no fan servir el “lo” neutre? Perquè no palatalitzen la “l” inicial en cultismes? Perquè rebutgen com a castellanisme l’evolució del sufix llatí “-culus”, que dóna “-cle” en occità, “-cle” en català, “-clo” en aragonés, i “-cul” (!) en valencià-Normes del Puig? Has sentit dir “mirall, noi, tarda, sortir, pagès…” i tota la llista de paraules “privatives” de Catalunya, en compte des les valencianes? No.
Jo no tinc cap problema amb usar les formes pròpies de manera indiscriminada, i menys en registres estrictament valencians. I això, com saps, no té res a vore amb l’ortografia, que és arbitrària. Si no s’ha fet més ací, en la península ibèrica, ha sigut perquè tenim una concepció “espanyola” o “francesa” de la llengua, és a dir, deu ser una i només una, sense jugar amb la possibilitat de fer servir diferents registres. El jove filòleg català Marçal Girbau publicà una sèrie d’articles en el diari digital occità Jornalet.com a on explicava perfectament com d’enriquidor resulta gastar diversos estàndards depenent del marc en el qual es desenrotlla el missatge. Ara bé, els límits sempre els haurem de posar nosaltres, per tal de no caure en el castellanisme exagerat o en la sintaxi aliena: si he de ficar el pronom “hi” en una frase, el ficaré, encara que la varietat valenciana no el faça servir quasi mai. I la desafecció del possibles espectadors de la televisió pública valenciana (durant 20 anys, l’ha regida el PP, no te n’oblides…) de la qual parles no procedix d’engegar l’aparell i sentir barceloní, sinó, tal volta, perquè en l’escola, en missa i en el telediari les coses s’han de dir en castellà. No debades, Paco, durant dècades, i fins fa ben poquet, la premsa de la capital catalana era majoritàriament en castellà. Esta tendència encara no s’ha revertit a les nostres terres, i ho saps.
Quant a la tasca de l’AVL, què vols que et diga? Per a mi, és una entitat inútil, i s’adequa prou bé a aquella anècdota de la crema de la biblioteca d’Alexandria per part de les hosts islàmiques comandades pel califa Omar: o les seues regles són herètiques (com serien les del Puig en els casos que he esmentat adés) o són supèrflues (perquè repetixen les de l’IEC). No hem necessitat mai una AVL, malament constituïda (tots els acadèmics haurien de ser parlants patrimonials de la llengua, com en l’Academia de la Llingua Asturana, i n’hi ha diversos que no la tenen com a materna…), per a escriure “espill, corder, desfici…” o les formes verbals autòctones. D’altra banda, ningú no se la prengué mai seriosament o hauria fet vinculants les seues disposicions.
Em critiques o ironitzes per esmentar sempre els mateixos tòtems: Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. I, la veritat, no puc comprendre este retret. Anem a vore, Estellés és un dels nostres grans poetes, però ara amb “els nostres” estic parlant com a europeu. Una llengua amb algú com Estellés és una llengua de primera línia en l’àmbit de la literatura per a consum nacional i internacional. I quina casualitat! L’obra d’Estellés està escrita en valencià, amb castellanismes fins i tot, i parla de València, i pensa en els valencians com a primers receptors. Com no hauria de ser el gran poeta nacional! Parlar d’Estellés és com parlar d’Aleixandre, Montale, Andrade, Seferis…, és a dir, dels grans, dels immensos, dels qui rarament troben algú al costat com a amenaça lírica. Això és Estellés: un poeta que amava València fins a les entranyes i escrigué una poesia d’una modernitat radical. Per desgràcia, a Catalunya i a les Balears no és tan famós com deuria, quan es tracta de la gran veu del segle XX, molt per damunt d’altres tòtems, amb la diferència que ells se’ls estimen, els seus, més que nosaltres el nostre. Referent a Joan Fuster, l’existència d’un assagista valencià durant el franquisme no és ja una fantàstica aposta, una meravella literària? Fuster era articuliste, val, però com Ortega y Gasset, no? España invertebrada parla d’universalismes i Nosaltres, els valencians (llibre que em desagrada perquè Fuster hi neteja ètnicament comarques històricament valencianes molt abans que la Ribera Baixa, i ho fa a més a més en benefici d’un unitarisme “català” centralista, gens obert, com ara el francés o l’espanyol) versa de regionalismes? No. La brometa habitual de Fuster com a mer “polemiste” diu molt poc d’un dels intel·lectuals valencians de major producció en la història, damunt, reconeguts, i, més encara, escrivia bé.
No vullc fer més llarg este text. Entrar en la història ficció –preciosa, això a banda– de la llengua prejaumina donaria per a un altre article, d’extensió potser, paradoxalment, curtíssima (dóna’m un document, un a soles, Paco, en valencià del segle X, XI o XII; amb un parell de línies en tindria prou; i no servixen les Homilies d’Organyà…). I si hi havia una llengua romànica que va romandre a València, esta llengua no es diferenciava gens ni miqueta de la resta de varietats del gran diasistema d’Òc. Potser la mateixa cosa passà a l’Aragó, però el tema té ramificacions infinites, i no l’anem a tractar ara.
Un fort abraç.
Josep Carles Laínez