Josep Carles Laínez : MENYSPREU DE CORT
La ciutat és irreal. Ho és en qualsevol moment que vullgam mirar-la. No només ara, tancats en casa, resseguint l’evanescent calcigada del sol. La ciutat és sempre irreal, puix aparta de la terra, desguaixa de l’àmbit d’una naturalea que és, en el segle, esquiva per a la majoria de la gent.
La menudalla creix sense cap de referència d’allò que trobarà només en el poble, o de visita a un llogaret, cada volta en més distància, més aliena a la seua experiència de qualsevol jornada. I llavonses no els oferim senderes de llibertat, d’una vida possible llunt de les grans viles, sinó el reflex invertit d’una falsia.
La ciutat és enemiga i mare al mateix temps, i en este contrasentit es troba l’arraïl del nostre malestar. La contradicció és evident quan tot lo món apreta a córrer cap a la muntanya o la costa en el primer instant que ataülla un matí d’esplai, un dia lliure en la faena. Qui pot fugir, ho fa; qui no, es queda en monòtons carrers de barri, o decantant-se per una eixida al centre, i una passejada tímida, com el camí d’un enamorat de fa dècades, i erra encara a la ventura.
Mos aboquem a les àmplies balconades, a llevant o a ponent, per a notar l’aire, un aire distint, el d’un goig extraviadíssim…, viandants que busquen allò que els crema, fora dels carrers que amen, siguen o no seus, oberts estiguen o no. La ciutat no ens conhorta. Al cap i a la fi, no l’hem feta ni viscuda. Tret de cases i d’asfalt, no existix.
