Josep Carles Laínez, JULÍN

No recordava el seu nom. No l’he recordat mai, remarque. I fa quasi mig segle –tant de temps com el que duc a l’esquena– que no li l’he escoltat a ma mare, l’única persona que podria conduir-lo als meus oïts. Hui me n’he recordat; no del nom, sinó d’aquella coneguda, d’aquell rostre i d’aquell edifici, a on passí algunes vesprades en la dècada dels setanta. El seu nom, a més a més, no he gosat pronunciar-lo: tan sols l’he contemplat com una lluentor en una pàgina amagada, antiga, revellida, del més gran prosiste de la lliteratura espanyola: Azorín. Tornava al seu poble, se n’anava a vore al ferrer, i allí, al costat de l’enclusa, rebia la notícia de la mort de Julín, llànguida i tendra. Despuix, en cal fotògraf, contemplava un retrat d’ella, absort en la parsimònia d’una queta atmosfera. I Azorín escriu: “Les coses belles haurien de ser eternes”.

Fa poc llegí una frase estremidora: “Allò que recordem com a passat no és el passat”. És cert. Si no tota, una part enorme de la nostra memòria és falsa. Aixina, porte als meus llavis el nom de Julín, i no sé si la visió d’aquella dona, i del seu món, és real o mera construcció, una barreja d’universos. Quina data em ve al record? No ho sé. Potser era l’any 1974, 1975, 1976…, un dels meus més antics, per tant. Julín era modista, i tenia el taller –possiblement era sa casa, a on vivia en sa mare– propet de la Plaça de Bous, tant que, des de l’estança principal, es contemplava per la finestra part de la graderia. Sempre acodíem a la vesprada. A mi em resultava pesat estar-me allí, entre teles i talls, botons i vores, en un món en que els barons no entràvem, llevat de si tenies quatre anys i no donaves la murga. Algun dia plogué, i els cristalls, amplis, s’ompliren de gotetes d’aigua. Els automòbils no se sentien, separats del carrer de Xàtiva, ni tampoc els trens, que abocaven la seua força des de les vies invisibles.

Julín era jove. Segurament tenia menys de trenta anys. Em deixava jugar per terra, i ella i les seues clientes parlaven de roba, de colors, de patrons, de models… La veig, ara, en un vestit blau per damunt del ginoll, el monyo curt, encara que a l’altura dels muscles, la mà dreta cobrint els llavis, i el braç esquerre sostenint el colze. Els ulls, melancòlics…, com la Julín del mestre de Monòver. Atractiva, guapa, sí. Té la mirada baixa. Observa, possiblement, el doblegó de la falda de ma mare. Agarra una agulla de cap i un fil. Raonen. En algun moment de la vida, deixàrem de visitar-la.

Qui era Julín? A on aniria a parar? Hi haurà en ca ma mare alguna peça de roba cosida per Julín? Els dumenges eixia a passejar en les amigues. Creuaven el carrer de Colón, s’introduïen pel passeig de Russafa, carrer de cines, i es dirigien cap a la Llonja, la Plaça Redona, gàbies en pardals i ratolins, cromos, rebombori de veus i de sorolls, l’aperitiu en Barrachina, calamars i un refresc, els autobusos als quals pujaves per darrere i et venia el tíquet una persona distinta al conductor, la gent que eixia de missa en la catedral, una boda en Sent Agustí, fraules en maig, castanyes des de la primavera d’hivern, el partits de futbol en la morosa vesprada, la nit sense escames, la neteja del pis, la monòtona sensació de qualsevol vida, el dia de demà, la perspectiva que convertix en feliços aquells temps…

No sé si este quadro era comú en la Ciutat de Valéncia dels setanta. No hi havia cap de sofisticació en el fet d’anar a una modista. Era part de la meua normalitat.

Julín… Ha quedat congelada no com en una fotografia, sinó com un fantasma. Julín en el llindar de sa casa mentres pujava l’ascensor. Julín tancant la porta. Julín en un somriure. Julín, l’última vegada. Julín, la vida… Arribàvem al carrer. Caminàvem per Russafa. I tot allò que recorde ho imagine.