Josep Carles Laínez «El País no es la llengua»
Benvolgut Paco:
Dius que reduïxes l’extensió del teu escrit, i possiblement t’ho hauràs cregut, però quan anem a comprovar-ho…, resulta que no és cert, no hi ha cap base per a una afirmació com eixa: el teu escrit continua ser ausades llarg. Això passa també amb les presumibles mostres de “valencià” prejaumí; les esgrimixes com si tingueres en les mans l’espasa de Jaume I: una carta, uns versos, un personatge… Fan molt de soroll, les citeu per terra, mar i aire, però es queden en no-res quan les analitzes una a una, amb criteri, des d’un punt de vista científic, i amb llum i taquígrafs…
Tornes a replicar-me en el teu escrit amb les meues dades! Paco, bon amic: no hi ha cap text en valencià prejaumí contrastable. Ho sent, de veres, de debò, òc… Una carta en llatí, afirmes, molt bé, però en llatí (subratlle: en llatí!) tu mateix ho has dit també, no en valencià; un autor fictici, sant Pere Pasqual, sobre la inexistència del qual remet a l’article de Jaume Riera publicat el 1986 a Caplletra, amb arguments més de pes que qualsevol procés de canonització; uns versos en harges d’interpretació dubtosa, d’un estadi de la llengua anterior al segle XIII, i sobre els quals seria agosarat afirmar valencianitat o no. Per exemple, ¿i si eixe mossàrab era el mateix que el de Múrcia i Albacete, seria també “llengua valenciana”?
Repetisc, i t’ho jure: com a valencià i lingüista, em faria molt feliç tindre un text en valencià prejaumí del segle XII, però no n’hi ha. I, Paco, dóna’m arguments de consistència, rèpliques efectives, o em fa l’efecte que estic repetint la meua carta anterior. Jo no vullc un espàrring! L’afirmació d’una continuïtat entre l’evolució del llatí al solar valencià i la llengua de sant Vicent Ferrer és a soles una entelèquia; és impossible de demostrar i, sobretot, de documentar. De fet, caigueres en el meu parany, quan t’obliguí a escriure açò: “Yo mai he afirmat que ‘al regne de València prejaumí es parlava el mateix valencià que al segle XV’. Lo que yo te diguí, i me ratifique, és que eixe valencià prejaumí favorí l’esplendor lliterari valencià del segle XV i sentà les bases, com t’he anat demostrant, de la privativa entitat llingüística valenciana”. És a dir, d’una banda, admets la manca de continuïtat; d’una altra, escrius una cosa amb la qual estic d’acord a mitges: hi havia un substrat sobre el qual es va construir el nou romanç, el valencià. Ara bé, discrepe en un punt bàsic: per a mi, eixe romanç mossàrab no tingué cap influència en el nostre segle d’or: Ausias March escrivia la mateixa llengua que els seus tios. A més a més, si atenem la situació de la població mossàrab en altres zones de la península, se’ns aborronarà la pell: la consideració per part de les tropes d’alliberament dels protoestats septentrionals no era particularment positiva; per exemple, el bisbe mossàrab de Porto fou assassinat pels seus “germans” de fe, puix era, literalment, mossàrab, és a dir, amb llengua, costums i vestimenta àrab. D’altra banda, si plantegem la hipòtesi que tota la població del regne de València prejaumí parlava romanç, este no hauria estat vist per les classes acomodades catalanes i aragoneses una llengua alta, sinó una varietat de la qual fugir per tal que no et consideraren àrab o musulmà. Per cert, esta és una de les possibilitats que s’enarbora per a explicar la desafecció dels aragonesos cap a l’única llengua privativa del seu país: la parlaven els moriscos… Però este tema és massa llarg, encara que resultaria ben sucós.
Una altra cosa, Paco: dediques bona part de la teua epístola a tractar de demostrar-me que a la península hi havia pròsperes comunitats mossàrabs. A on he negat això jo? Enlloc. Clar que n’hi havia, i algunes es mantingueren, i conec el ritu propi de l’església mossàrab, menystingut després pel centralisme romà. Però ves amb compte, perquè… ¿t’atreviries a afirmar que el castellà de Toledo és continuïtat del mossàrab que presumiblement s’hi parlava? Llengua toledana, mai castellana! ¿Et sona familiar? ¿Consideres que té trellat l’eslògan?
Ara bé, al costat d’estes proves meues, que et semblaran una seguida de ganxos sobre el ring, anem a l’espai a on concordem: la resposta a la pregunta de per quina raó Jaume I va decidir establir un regne a les nostres terres en compte de seguir augmentant els territoris de Catalunya i d’Aragó (perquè el desig dels senyors aragonesos era ser Aragó, regir-se pels furs d’Aragó, ampliar Aragó). Ací coincidim en la resposta: perquè hi havia un territori sota l’ègida de la ciutat de València, la transmissió del qual la va rebre Jaume I, i al qual anà incorporant terres meridionals. En este aspecte, trobem una evident continuïtat, que convertix les comarques de l’Alt Palància, però sobretot de l’Alt Millars -amb la presència del rei Abu Zayd (Vicent Bellvís, després de la seua conversió), amb els seus palaus i la seua memòria- en la Ur-Valentia més immediata, val a dir, en la València primigènia, amb llocs que haurien de ser de pelegrinatge si alguns que defenen la continuïtat lingüística no tingueren tants prejuïns cap a l’islam quan no toca, i els defensors d’un pancatalanisme negacionista de la realitat valenciana no foren tan “cristians” sense saber-ho. Perquè la realitat és que continuà el senyor Bellvís, continuà la unitat del territori de l’època musulmana, continuà la població musulmana coexistint -la convivència de cultures és una barbaritat producte del bonisme- amb la jueva i la cristiana (amb trets pagans, segurament), i continuà parlant-se el romanç previ a la conquesta encara que diluint-se en les varietats dels alliberadors. Si la historiografia tradicional ha fet una divisió inexpugnable entre la València prejaumina i la jaumina ha sigut per motius ideològics i per comoditat (igual com la creació de l’Imperi bizantí, quan aquells mai no deixaren de considerar-se, senzillament, “romans”).
El regne de València és anterior a Jaume I, sí. Tu ho saps, jo ho sé, altres ho saben i ho han dit (pense en aquell extraordinari article d’Antoni Atienza publicat fa quasi dues dècades en aquell Lletraferit valent i avantguardista), altres ho saben però no ho diran mai, altres no ho saben, i altres ho saben però no saben què fer amb eixe coneixement. I potser este embolic es deu a un afer espinós: la nostra europeïtat essencial, Paco. No sé quina nació és la teua. La meua és Europa. I l’islam fou l’enemic d’Europa (aleshores anomenada Imperi Romà) des del seu naixement. Els sacrificis es fan per la nació, no per la història. Rau en este fet l’oblit d’aquell regne de València musulmà, mossàrab, contrari a la Nació Europea?
Un abraç ben fort.
