Josep Carles Laínez: Jérica quan era jove
La memòria unix els nostres passos a determinades localitats. I acostuma a ser molt feble… Si allí vivia família no immediatament pròxima (tios i cosins germans o cosins segons) les visites no abundarien, i per això potser alguna d’elles la convertim en més essencial, per la novetat intrínseca, que algunes més freqüents, desdibuixades forçosament per eixa mateixa recurrència. Aixina, en el meu cas, i sempre durant la meua infància, vaig anar diverses vegades a Terol, pero moltíssimes més a Segorbe…, i la primera la recorde com una celebració, la segona la vaig viure des de la normalitat.
D’eixos llocs familiars, veïns, arrelats a tu, un de memòria clara fon Jérica. Era habitual en els recorreguts d’anada i tornada al poble, i també de visites concretes i esporàdiques per a diverses gestions.
En ella, la faena de la memòria és també esquiva si allò que pretenc és extraure el motiu o el moment de la visita. Jérica era la segona capital de Caudiel en el meu imaginari (la primera, evidentment, l’episcopal Segorbe) i de fet era la primera localitat escollida per a comprar certes coses que no trobaves en la teua. Per això no només la travessaves per a arribar al poble, sinó que era un recurs habitual, una menció contínua; inclús el tio Enrique baixava de vegades del tren en l’estació de Jérica i pujava a peu a Caudiel, i aixina aprofitava per a mirar l’estat de camps i hortes.
En el meu cas, tinc a soles tres visions de la important vila de l’Alt Palància.
La primera d’elles, la més atàvica, cap a 1980: Maruja, la mare d’una cosina germana política de ma mare sanava del mal d’estómec usant una cinta, i dient unes paraules concretes. No anàrem mai a visitar-la, crec, pero una vegada que alguna persona de ma casa patí una roïna digestió, va ser la yaya qui parlà de baixar a Jérica. La meua memòria vol convéncer-me que baixàrem i vaig assistir a una sessió de curació… No puc dir si l’imagine o de veres va ocórrer. Ara bé, té igual, perque és com si l’haguera vista: un fotograma tan real com qualsevol dels que sé reals.
El segon moment, en 1985 o 1986, fon l’enterro del fill d’una amiga de ma mare, qui faltà joveníssim mentres jugava un partit de futbol. Hi havia un grup de gent fora de la casa, esperant, suponc, l’eixida de la família camí del funeral, i allí es trobava també el fill d’Andrónico, de Caudiel. Tindria vora vinta anys, parlava molt segur de tot, i demostrava coneixences culturals. Li preguntí si estudiava Història, i em respongué: “No. Filologia Clàssica”, i allò fon com una confirmació que la cultura més alta la descobriria en eixa especialitat.
L’últim moment, en 1987, fon la presentació de la Historia de Xérica de Francisco del Vayo, prohom de la vila del s. XVI, i l’edició i estudi de la qual estigueren a càrrec de Rosa Gómez Casan̈. Es tractà d’un acte revelador per a mi, i tal volta la primera presentació d’un llibre a la qual vaig anar.
Soc incapaç d’extraure’m més successos lligats a Jérica en l’etapa formativa. Recentment, sí: anar a comprar un pany per a una porta, visitar el museu o, curiosament, assistir a la presentació d’un llibre també d’història. Ara bé, aquells tres instants, tan breus, marcaren clarament el meu recorregut en la vida: la saviea atàvica i la filologia. Per això la Jérica de quan era jove passà a ser la Jérica que va conformar-me, i en aquelles tres vetes em reconec ara i sempre.
