El monjo francés que va escriure un text titulat Les portes del silenci ho digué de manera molt clara, sense deixar-nos cap porta oberta a la possibilitat d’escapolir-nos del seu mandat. Desconec quanta gent durà a terme no el seu consell…, sinó quasi la seua admonició!; potser inclús ho han fet sense llegir-lo, o tal volta, si creuen i estan motivats, l’han llegit… i estan en el secret.
Les seues paraules radicalíssimes, de dació total a l’Absolut invisible, són d’una complexitat sobrehumana per a qualsevol persona que continue vivint entre la societat i es dedique huit hores o més a una faena, crie, s’ocupe de pares o de yayos, menge, descanse i es veja esguitat per les alegries, problemes i frustracions del dia a dia.
Allò que escriu eixe monjo, qui s’estimà més no eixir de l’anonimat, constituïx una barrera insalvable per a la memòria o per a qui vol recordar i, per tant, retornar a la vida (encara que siga a una existència imaginària) hòmens i dones del seu propi passat.
És fàcil complir el mandat del monjo, com totes les coses fàcils (o difícils), pero efectuar-ho també s’ha de contemplar com un salt al buit, o l’acceptació, al remat, de la realitat més crua. Senzillament aconsella que no busquem persones que pertanyen al nostre passat. I no és una frase general amb excepcions, no.
El monjo no entra en si es trencà la relació per una discòrdia, si tan sols es refredà perque la vida portà a cascú per camins diversos, si l’efervescència passà i no pogué mantindre’s en una normalitat periòdica… Qui sap els motius que porten a silencis, inclús no buscats pero efectius, entre les persones.
A ell no li importen. De tant en tant, tots passem per l’experiència: transcorren els mesos, els anys, i pareix que seria factible reprendre el contacte, qui sap si no som amics en Facebook, en Instagram, conservem el seu número de telèfon i té WhatsApp… Uns segons només i reprendríem la relació, aquell foc, aquelles emocions, aquella festa. Pero aquella fascinant obreta d’aquell monjo diu que ho deixem córrer, que ni ho intentem, que ho oblidem per sempre. Oblidar tot el passat.
I té raó, o almenys en part en té. Per això l’acció de recordar s’ha de contemplar com un recordatori propi, una sèrie de fites d’amistats i bons moments, en els quals celebràrem la vida, sense falses nostàlgies, sense convertir-nos en sers melancòlics que arrosseguen els seus passos per una existència que ara creuen inferior. Està bé, sí. Pero… ¿això significa que és sempre la memòria una trampa del dolor?
