L’accés a la nostra memòria està supeditat moltes vegades a un fet: el de conservar fotografies, relats orals, potser inclús dibuixos o qui sap si algun vídeo en Super 8; ara bé, al remat, i per abundància que n’hi haja, són restes inútils d’un determinat moment que impactà. Si no conservem ningun d’eixos elements que nuguen a l’ahir, i només recordem -i sols podem fer que recordar-, resulta aquella existència més intangible, i els successos de nits o matins o vesprades que tant meravellaren a la persona que fórem, s’escolen com pluja per l’aigüera, puríssimament, sense residus. L’oblit -o més forta ignorància- seran el resultat final, únic, omnipresent, de la vida.
Hi ha també una classe distinta de memòria a la qual no tens accés mental: la del temps de la teua família, i dels seus amics, abans que tu existires.
Accedixes a retrats en blanc i negre, reconeixes algunes característiques dels llocs a on vius o vas viure, encara que guanya terreny una sensació d’estranyea que no et lleves de damunt. Pareix ta vida, creus que és, o fon, aixina, i erres: ni estàs allí ni t’esperaven, o lleument t’esperaven, puix no eres tu en concret el somni d’eixe fill (o filla) en la ment d’uns novençans, i molt manco imaginaven eixe futur que s’impon: el d’un home madur, de monyo i barba blancs, al cap de les dècades.
Eixes fotografies dels teus precedents tenen més temps que els anys que tu arrossegues, és lògic, i en elles veus els primers edificis de la zona del port deportiu de la Pobla de Farnals: eixe lleó, eixa direcció al revés, eixe mural en la paret en construcció, la teua infància que vindria… Definitivament no estaves entre els vius, i alguns d’aquells que apareixen en aquelles fotos tampoc ho estan ara. Quina diferència, per tant, entre tu i ells, entre aquell que no era i no serà, i aquells que foren i no són?
Recórrer a la memòria és sempre dolorós, puix posa al nostre abast allò irrecuperable, i segurament dol més que una ferida oberta en la pell.
El desconsol és sempre superior al goig de celebrar la vida que vam viure, i la memòria, a banda, recupera els instants en els quals fórem amos d’una singularitat roïna o tèrbola, o d’una ben distinta que fregà la nostra pobra, tímida i perduda perfecció.
El temps d’abans d’u és temps furtat, una paradoxa per les coses que no coneguérem i pensem que se’ns devien. Assumir-ho és una primera mostra de modèstia, d’acceptar la nostra irrellevància, la nostra esplendorosa temporalitat.
