D’aquella Pobla de Farnals dels 70, 80 i 90 del segle XX, en la zona del port, un sol edifici resistix a l’entropia. A banda dels dos cines d’estiu, de la birlera i del Club Nàutic (desapareguts en distints però no en anys tan separats), no havia esmentat el temple catòlic, dedicat a l’advocació de la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners i destinatària de lluïdes festes des dels orígens d’esta extensió del poble: provessó, banda i barques fent-se a la mar.
El temple és l’únic testimoni arquitectònic de la Pobla de Farnals antiga si exceptuem els blocs d’apartaments. I que s’haja mantingut en el seu espai un edifici religiós (sense ús comercial ni diari) no deixa de ser una victòria poètica en la lluita contra l’esperit del món: allò que apuntava a la festa dels hòmens i de les dones ha resultat quimera, una fotografia congelada en la memòria, a diferència de la construcció alçada per a alimentar les divinals expansions (com podria haver escrit Josep Maria Bayarri).
Perque, objectivament, l’edifici destaca: la planta circular fa un gran efecte d’estranyea, i l’originalitat d’eixa elecció per part d’Hervás, Quinze i Vives, els arquitectes, qui sap a quin motiu es deuria. Sense creu en l’exterior, només una torreta en forma de fumeral de factura clarament simbòlica, dins sempre passaves calor. Tinguera 6 o 20 anys este memorialiste, la sensació de basca era contínua, i l’avorriment creixia a causa de la disposició interna dels elements, els quals no portaven a la concentració, i manco a una possible via ascètica, com si la ment buscara un centre difícil de trobar, i el conjunt abocara a una dispersió facilitada per l’anhel d’eixir-ne i anar-te’n a comprar una revista.
Si m’hagueren dit, en mostrar-me una foto, que eixa construcció estava en el Sàhara, ho hauria cregut. A l’altura de l’antic cine d’estiu, i ara d’un gran supermercat, no tingué mai sacerdot propi, ni tampoc sé si missa diària durant les llargues temporades de buidor d’humans. Les zones de segones residències són habitades durant l’estació per a la qual es planejaren: l’estiu de la mar i l’hivern de la muntanya. En el temps de diversió impracticable, els edificis queden órfens, i, entre ells, el temple catòlic (com ara, com sempre, fe en desbandada).
Desconec també si els arquitectes idearen la seua construcció incloent una zona de vivenda, pero m’adone que no ho pensí mai, ni tan sols en aquells moments que, seguint la terminologia d’Oscar Wilde, “estava” cristià. Aquella obra no era agradable: oberta per tots els punts cardinals (o eixa impressió et generava), resultava incòmoda. A més sols era de relativa reunió, puix un lloc d’estiueig té molts espais per a trobar-se, i no precisament eclesiàstics o espirituals. Calia anar a missa com a obligació per a totes les persones catòliques, encara que també sabies des de ben menut que si deixaves d’anar, cap d’àngel vengador baixaria a castigar-te.
Ara no se li ocorreria a ningun promotor planificar la construcció d’un edifici religiós allà a on la gent va a prendre el sol, banyar-se en la piscina i confiar tèrbolament en la segona vinguda… de la joventut. De fet, en el veí Port Saplaya, no tan posterior en el temps, i tal volta perque l’espai disponible era prou més reduït, no es va prevore una construcció solta, i per això hi ha només una capella en un dels edificis.
L’última vegada que entrí en l’espai sacre de la Pobla de Farnals fon en 2014. Ni em busquí ni em trobí allí dins. Com en el poema de Joan Vinyoli, tot eren fantasmes, ombres.
