Al sendemà del dia de Reixos, la normalitat de la vida s’instaurava de nou en les famílies.
Els fills tornaven a escola abandonant els joguets en alfombres o aparadors, i els pares reprenien el treball en acabant un dia de descans i de festa.
Quan transcorregudes les hores de faena, els protagonistes regressaven de la classe a casa, i des del taller, l’horta o l’oficina besllumenaven la llar, aquells presents que havien aparegut en les balconades dels pisos, davall de l’arbre encara encés, o a peus del pessebre de figuretes de plàstic, depositats invisiblement pels Reixos quan la família dormia o en un moment de distracció, aquells joguets fastuosos o humils, i sempre inesperats, s’havien convertit, quasi, en decoració assumida, en un objecte més de l’habitació. Al cap de set o quinze dies, la fascinació de qualsevol sorpresa estava extinta.
Creure és viure en la ignorància. Quan deixes de ser ignorant, comences a redolar per una costera cada volta més pronunciada. En eixe instant no ho sabem, es lògic: qué anem a saber del món i de la tristor que amera a tanta gent, ni tampoc dels pensaments i de les pors dels adults.
Confiem en les seues paraules, en la seua realitat reduïda a quatre carrers i alguna aproximació puntual als del centre de la ciutat, i no voldríem deixar de viure en les possibilitats infinites de qualsevol desig, o millor expressat: del desig que amaga qualsevol possibilitat.
Els Reixos arriben carregats al balcó d’un sèptim pis, a les vivendes de familiars (eixos tios sense fills, o eixos sense nets ni nebots), o a l’ampli pati d’una casa de ferroviari…, i això és el misteri.
La mare i el pare són els generadors principals d’eixos misteris, pero s’ho callen, i els agradaria continuar la vida sencera en el secret, disfrutant de la distància de sos fills de la térbola zona en la qual la realitat no està revelada, i el pensament màgic oneja la seua divisa des d’un somriure de triomf.
Averiguar qué s’amaga darrere d’eixes figures de vestits exuberants, corona, saviea, lacais… que complixen un periple allumenats per una estrela, i guiats en un recorregut cap a Occident, pertany a un univers no plantejable per a un manyaco, per a un infant, per a un fill estimadíssim, puix l’única veritat de tots estos és la confiança.
La realitat no és la realitat, és allò que diuen tos pares. I tot lo món creu. O viu en el secret a fi que tu cregues el màxim temps possible. Per això, tal volta, perdem la ignorància en el mateix moment que perdem la confiança, en eixe instant en el qual els Reixos desapareixen, pero no deixa d’haver joguets…
