Josep Carles Laínez: Arraïls paganes
He parlat en determinades ocasions d’aquella casa immensa, d’una sola planta, enmig d’un descampat, situada en la zona de l’actual Parc Tecnològic. Una casa que no existix, i que inclús fa molt de temps que deixà d’existir, com tots els camps, els arbres i els camins que eren part del rural, i es convertiren en colònia d’una urbs, colònia tecnològica, a on les indústries poc de paper tenen, i les construccions aplanaren allò que era naturalea.
No fa tants anys d’aquella transformació; ara bé, per a les persones que van nàixer en la dècada dels 90 del segle XX, aquell territori antic és impensable, i poques fotografies en quedaran.
Era una casa immensa, dins d’una finca més immensa, en la qual passí hores i dies i nits, i a on tinguí la primera visió de la mort feridora, dolorosa, quan tragueren el fèretre del senyor J., aquell empresari i artiste de circ de Bucarest, afincat en Espanya, de qui vaig deprendre algunes paraules en la seua llengua quan encara no m’havien escomençat a ensenyar anglés.
Recorde a sa filla, V., desfeta pel dolor, que va eixir darrere del fèretre, volent llançar-se cap ad ell com si intentara impedir que se l’emportaren; mentrimentres, el seu home l’agarrava dels muscles, i ella fea braçades, els ulls plens de llàgrimes, la veu transformada en crit. Fon l’horror. El restant d’hòmens mirava comprensiu, i les dones s’atansaren a V. per a calmar-la i donar-li un consol impossible.
Aquell impacte fon més brutal que la meua primera visió de la mort en absolut: la tia Joaquina, dins d’aquella caixa, en Caudiel, morta “de vella”, com es dia alegrement: l’habitació estava plena de dones de negre, resant, igual que en un quadro de Goya, dones de saviea immaculada, com bruixes en l’atavisme pur de la terra, mirant ad aquell besnet que deixà algunes flors al costat dels seus peus, i desaparegué en el saló, no sabent qué significava aquell dolor per a sa mare, i sobretot per a sa yaya. La tia Joaquina era la meua família, és la primera morta de la família que recorde, igual que recorde que aquell funeral més pareixia un conciliàbul nocturn, un acte d’aquelarre, que una reunió de cristianes.
Vullc somiar que aquelles eren les arraïls verdaderes, les més antigues, que encara perduren, i que aquelles dones em transmeteren una sensibilitat que m’esforce en reconéixer en cada pas. Com les ruïnes que amenaçava aquella casa d’on van traure al senyor J., i que desaparegué. Però existix encara aquell subsòl, el qual, davall de la modernitat horrorosa, batega encara, i espera…












