No recorde música en aquells dinars de Segorbe: ni en l’automòbil, ni abans d’assentar-nos al voltant de la paella, ni en els bars quan baixàvem al carrer i mampreníem la carretera rumb a Caudiel.
Flamenc tal volta? No, sols en cintes que mirava absorbit per la precaució… I quina música escoltàvem en casa? L’absència de memòria també m’informa: ¿la que eixia pel televisor, alguns discs escassos, algunes cintes?
M’agradaria anar als meus 6 anys, pero no recorde res
Si algú dirigira un curt basat en aquelles trobades llunyaníssimes, i de tantes persones desaparegudes entorn d’una taula en el centre de Segorbe, hauria de mantindre silenci durant l’evolució dels fotogrames, a fi que parlaren sols les veus, masculines i femenines, de tot el palmito d’edats possible, reunits per a menjar-se una paella de pollastre i conill cuinada per la tia Carmen. Ella, el seu home (Manolo, cordovés de raça), els fills Manolo i Quique, potser la nóvia del primer, Maruja, en la meua tendra memòria sense desbastar, potser també l’agüelo Enrique, la yaya, mos pares, i este que ara ho recorda.
Aquells dinars en el tercer pis del número 10 de la plaça de San Pedro, en eixa frontera de cases sense ascensor, i allí, en la mateixa vora, les fites de la carnisseria (inoblidable la morcilla de sangre, tan lligada als olors irrecuperables de la pròpia infància), i el bar de noms distints (Sebas, Quique, La India…, de quina forma li dirien abans?), on els hòmens de la casa celebraven la vida agarrats a una cervesa i a una bossa de papes; i les dones, dalt, paraven taula: la ceba en l’ensalada, el conill viu que mataven entre la tia i la yaya d’un colp sequíssim, li llevaven la pell estirant cascuna d’unes pates, i el penjaven en la cuina, fils sangonosos precipitant-se sobre la pica.
No contemplàvem la barbàrie, pero sí es presentava allí, a diferència d’ara, oculta perquè som més sensibles o s’apodera del pensament la covardia.
Més cervesa o un vi que portara mon pare. De qué parlàvem? I qué em dedicava a mirar? La finestra del saló-menjador, tan diminut que gastàvem part de les habitacions veïnes, aquella finestra oberta o tancada cap a la capella de la Mare de Déu de Gràcia, justament enfront, on se celebraven soterrars, bateigs…, els coloms morts en la teulada de les cases del carrer Cebrián mentres el cel transmutava el blau en gris, les veus nítides i altes, el dir poca cosa o no dir res en absolut, les bromes, les eixides, el pròxim dia de festa, el bou embolat,
Quique retallador, valent davant de les banyes (te pillará el toro…), una nóvia que esperava (te va a acorar…) o un grapat d’elles, l’observació inútil o no, meua sempre, rialles, un cert avorriment si tornàvem a casa, la llarga carretera, els pobles, els camions… Eixa vida que se’ns furtava quan no l’havíem ni tan sols iniciada.
No escriuria ara estes frases sense aquells fets. Es repetiren moltes vegades, encara que no tantes com llance ara al mar de la memòria: xàrcies a la manera d’un buscador de peixos, o arpons com un balener enmig de l’oceà. Aquella vida passada, recuperada per a deixar-ne per escrit quatre paraules inútils, i que alhora són totes les possibles.
