En alguna ocasió, vosté també ha estat a on no tocava, segur…
I no em referixc a grans successos històrics, d’eixos que arriben a canviar el món o almenys el propi barri, sinó d’una història de més modèstia i al remat de poc de recorregut, una història que únicament l’acabà afectant a vosté, o a la seua part interior, la que el restant de persones ni veu ni li importa. Vosté va estar a on no tocava, i això implicà alegria o tristea, no en eixe instant, sinó quan passades les dècades com gossos llebrers, mirà cap arrere tractant de comprendre i, per tant, d’averiguar.
És la pràctica tan habitual de la nostàlgia: contemplem des d’una pretesa experiència el temps transcorregut, i inclús dictaminem sobre antigues accions de persones pròximes, Independentment de si afectaren la nostra vida o foren instants esporàdicss i tangencials, només els recordes ara tu mateix, i has oblidat si l’agror anava diluïda en la pretesa ofensa d’aquell o d’aquella, o l’introduïres després de meditar en una vesprada de joventut, i allí la deixares. Per sort, passem pàgina ràpidament i seguim les nostres faenes sense cavilar més d’allò que convé.
Ara bé, estar a on no tocava no a soles significa haver-te pujat en un automòbil sense porta davantera, entrar en un carreró de Mèxic DF quan la nit era ama de la ciutat, o introduir-te en un pis que pareixia un cau d’insecte devorador, sinó també haver estat en casa, a gust, al costat d’un amic, escoltant música i parlant sense presses ni problemes. Mentrestant, el futur et cridava des de la seua gola més profunda per a fer allò que qui sap si no t’hauria portat a un espai mes ple (o això hauries interpretat en perspectiva, la qual cosa no significa tampoc que de veres ho fora).
De tot allò, queda el plaer d’una derrota, i el pas dels anys com formigues entre les pedres. Cascú és qui és, i tal volta, en eixos universos generats en cada decisió no presa, som qui somiàrem i al qual renunciàrem en este espai i temps que ara proporciona, en silenci, la seua perfecció.
