No sé ara quin director de cine va escriure que els seus ulls eren com una màquina filmadora, i en un moment concret (volia dir la mort) seria revelada, com una bobina, i es voria el material gravat. Si té raó aquell artiste, en eixe futur apocalíptic (en el sentit de la paraula grega el significat de la qual és, justament, revelació), el món que es recorde serà només el que els ulls dels pobladors de la Terra, des del primer ser humà, hagen registrat a partir dels seus ulls, en tots els imperis, països, pobles, illes submergides… Pero aixina sols assistiríem a una filmació sobretot diürna, i dolorosa.
Recorde també que algun físic o, més ben dit, algun divulgador espiritualiste d’algun físic, i d’una manera vaga, va afirmar (ho dic sense prevenció teòrica i sí des de la voluntat poètica) que el món només existix si el mirem, o, millor, el creem a mida que el descobrim; si no, no existix. La diferència d’esta idea respecte de l’anterior és la seua immediatea, no se supon futura, sinó actual, real, experienciable (si férem cas) des d’eixa zona pantanosa dita física quàntica.
En qualsevol dels dos casos, es posa de manifest que perviurà una selecció del total de l’existència. Pero si és aixina, qué serà dels planetes, de les galàxies lluntaníssimes, dels sols que s’apaguen, de la llum que transita per l’espai sense tindre orígens coneguts? Si a partir de la ciència, i d’una creença impossible de verificar, hi ha una reducció de la vida, i sols es conserva una part d’allò que vérem, quin sentit la memòria? I també estos preguntats distints: ¿no caldrà vore-ho tot, tot, tot, a fi que el registre de l’existència siga complet, i estiga pròxim a la veritat objectiva? ¿O no serà al revés, i toca transformar tot en mirada pura i íntima, a fi que les visions no siguen repetides, sinó estrictament personals, i accedim als que fórem i ningú conegué?
Memòria selectiva? Visió selectiva? No ho sabem. Mirada concentrada, buscant l’interior de cada u, eixa fascinant realitat oberta a existència i a inexistència.
