Allò que escoltàrem contar. Allò que senzillament escoltàrem. Allò que és creació. La memòria oral es confon moltes voltes, s’embolica en estranyes capes i no sabem distingir-la. Al remat ignorem si es referix a alguna classe de pauta escrita posada en paraula, i per tant, i sobretot, a aquella de la qual els nostres pares o yayos comentaren alguna cosa, o és més aïna allò que cada persona escoltà dir, sentí pronunciar, conservà en un racó de les paraules que es quedaren clavades ben fondo, d’a on és difícil o impossible arrancar-les.
Eixes frases que potser recordem no són, la major part de les vegades, taxatives. Inclús qui sap si no existiren mai i les creem mentres els records s’afillen a elles. Quines veus escoltem de veres nítides? ¿I esta nitidea va lligada alhora a una persona, a una fotografia de conjunt, a una història concreta de la nostra vida? Si l’àmbit visual es convertix veloçment en tenebres o cau en elles, l’àmbit oral es difumina com una veu que es perguera pels tornaveus del silenci. ¿Recordar sols una veu, un so, un timbre? Recordem cançons, això sí, inclús accedim a l’espai en el qual sentírem aquells fragments melòdics que ara apareixen en el nostre cervell tan clars, tan evidents…, encara que seríem incapaços de reproduir-los, com una llengua estrangera els sons de la qual trobes que emetràs sense problema, i a la fi són aproximacions, pobres intents de ser verdaders.
No recorde sons. Els sons, més que una cara, la mar, una ciutat o qualsevol fet concretíssim del passat, s’han convertit en fantasmes, vaporosos, intangibles…, inútils. No recorde sons. Tots estan filtrats per memòries distintes, que se solapen. El ser humà no és un repositori de sons, sinó de turbulències, d’ombres que passen per damunt d’ell sense adonar-se’n, fugen i retornen sense pietat ni comprensió. No recordem sons ni veus. No recordem ni la memòria dels sons… d’alguns sons? Ho dubte. I aixo no és memòria oral. Això no és res.
