Allò que no apuntes es perd. Una paraula, una experiència, un recorregut, una avinguda…
A la fi els oblides, si no en prens nota. I al remat ho oblides tot, sí, encara que mentres tingues memòria de temps i d’espais, ta vida serà més teua. En el costat opost al de l’oblidança, hi ha, en canvi, moments clavats com estaca de fusta en vampir: bons, lamentables, intranscendents… Et venen al cap i passes revista a la formació que instituïxen en el teu cervell. Pareixen incòlumes. Però no saps si han perdut consistència a mida que transcorrien els anys i t’alluntaves de quan va produir-se aquell impacte. Tampoc si els has elaborats d’alguna manera, i s’han convertit en falsos. Explicar la vida, explicar-te tu mateix la teua pròpia vida, és rodar un film que només tu voràs. Sobretot si tracta d’aquells dies en els quals no estaves.
Com tantes dones i tants hòmens vinguts al món des de la dècada dels 50 fins a la dels 80 del segle XX, a mi em naixqueren en la clínica “La Cigüeña” del passeig de l’Albereda del Cap i Casal, de la banda del riu que no seria mai la meua, i que ara, per qüestions diverses, odie. Ma mare m’ha contat que anaren a vore al director de la llavors Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia perque ella volia donar a llum en aquella clínica, i els faltaven només tres mesos de clients per a complir els requisits de l’entitat. Pareix que li caigueren en gràcia a aquell director, i ho arreglà.
Així que allí estàvem tots en giner de 1970, inaugurant els meus dies al costat del Palau de l’Exposició, de les ruïnes del Palau del Real, del Mestalla (llavors Luis Casanova), i del palau de Ripalda, abans que els voltors de la construcció l’enderrocaren. “La Cigüeña” era una classe de palauet més, construït en la dècada dels 20, remodelat a l’inici dels 50, i convertit en maternitat; un edifici ben bonico, en proliferarien un grapat en eixe passeig, zona d’esplai des del segle XVII, i d’eixa forma era reconeguda per autòctons i visitants.
Vaig aparéixer en el món entre les parets de “La Cigüeña”. Passí allà els primers dos o tres dies de vida, tal volta en silenci: no plorí en vore la llum. El silenci en mi venia de fàbrica, pero això no ho sabia la meua família, que començà a preocupar-se fins que dos o tres manotaes de la comadrona em situaren de colp en la realitat. El silenci l’incorporava com una característica distintiva, això si no és que notí en el paritori la presència d’eixa fantasmal Dama de Rosa que segons la llegenda urbana buscava el seu fill, i em quedí espantat. O per les històries sobre robatoris de bebés no només durant el franquisme, un tema espantós… La qüestió és que, després d’aquells primers dies “cigonyals”, em tragueren i no torní a entrar en aquell edifici. Ara no seria impossible, però… per a què?
He buscat fotografies dels interiors de la maternitat, i no n’he trobat. No tinc tampoc d’aquells primers dies de vida. Ni a mon pare ni a mon güelo se’ls ocorriria agarrar la màquina per a fer-me immortal, o tal volta pensaren que el flash em danyaria els ulls (això no és en absolut descartable: que ho pensaren). Siga com siga, i a pesar de no dispondre de material gràfic, he vist l’habitació quan he volgut: llit de metall, capçalera de barrots estrets, tot blanquíssim, la butaca en un cantó, una finestra per on entra la llum, corredor ampli i una escalera de les de classe noble… Pero tot és creació, encara que no hi haurà molta diferència entre eixe invent i la realitat recuperable en la memòria dels que sí estigueren allí conscients, alegres la majoria, oberts a una vida nova, la de qui acabava de nàixer, i la transformada de la mare i del pare, apostant per un ser desvalgut, travessant els carrers de la capital per primera vegada, rumb ad estos dies.











