No tornaré a escriure sobre territoris d’aigua salada, d’arena, de piscines, de llum contínua i de goig.
Només estan fets per a personetes en les edats del somni, tinguen 5 o 25 anys; fora d’eixos mesos, aquells territoris són un cementeri, una ciutat en caiguda lliure, la desferra futura que al cap i a la fi serem tots. En coneixem el procés: la fusta dels armaris es corca, la pedra s’esmicola, el ciment es bada, les rajoles s’esquarteren, i la fisonomia dels carrers es transmuta a poc a poc, que es com es desfà per complet i per a sempre qualsevol cosa. Una ciutat es convertix en parc temàtic, en escenari de terror per als indígenes, i estos en atracció turística sense més afegits quan se’ls ha tret el suc que tocava. La nostra ciutat serà aixina: un decorat, com el poble de films de l’Oest d’Almeria, o com la ciutat abandonada de Kolmanskop… Deixalles. Estem en el camí. A millor, no va mai res.
Parlava de R., del taller mecànic en la frontera estricta de Patraix, i també de la meua vivència en el Cap i Casal i en un poble de l’Horta. Ara bé, en aquella memòria de restaurants de jazz i de relatiu luxe no només estava R. També, sempre, M., la seua parella, una antiga model simpàtica, preciosa, torbadora… O almenys era la cara que volia o m’abellia vore a mi. Recorde a M. rient, fotogènica, joganera, guapíssima… Miràvem combats de boxeig junts els tres, tirats en terra, ells apegats mentres procurava acostar-me a M. per a amollar alguna broma o complicitat, tot de matinada, llargues nits que no abocaven en un matí, sinó en la part del dia prèvia a la matinada, i que era de festa o de possibilitats obertes.
També véem junts episodis de la sèrie “Colombo”, compartint el malestar que sentíem quan, com Deus ex machina, el detectiu descobria a l’autor del crim en una última aparició sense trellat. Ho féem en el seu pis, per a vore algun curt bizarro que R. aconseguia, per a sopar o per a qualsevol celebració: m’ensenyava M. fotografies de la seua etapa de joventut o de més jove encara, la llum solar al fondo, el seu cos miraculós, la seua mítica felicitat… Sobre les tovalloles, en estiu, ella era qui em posava crema en l’esquena perque no acabara com un moll, i m’acostava el paquet de papes, o m’oferia un mos del seu entrepà de tomata i no sé qué més, mentres parlaven R. i ella, o ella s’alçava, en el seu bikini blanc, i saludava, i tornava a assentar-se al meu costat. I la mirava de perfil, el seu somriure en els llavis, la mar estrelada de purnes. Oh, la nòvia del meu amic! Aixina que em sentia com el protagoniste adolescent del film Casi famosos (Almost Famous, Cameron Crowe, 2000), fora de lloc pero en el lloc que volia estar, sense disfrutar d’eixos moments ‒pero, sobretot, perdent-me els posteriors…‒, i elaborant escrits inútils.
Aquell adolescent en un periple al costat dels ídols que li transmetien una manera de viure hedonista i gojosa, quan encara faltava temps… M. no escrivia; R., alguna cosa. Ella m’ensenyà a pronunciar “Cindy Crawford” com tocava, en el seu accent British, puix no debades havia passat infància i adolescència en Londres, i barrejava dolçor, proximitat i un punt gloriós d’altivea. Tingué una gosseta i un hàmster rus menudiu, i molts amics en la capital britànica, la seua pàtria de joventut i, per tant, la seua pàtria més íntima i verdadera.
M. em recordava a una amiga hippie de ma mare en els 70: estudiaven anglés juntes, i venia artesania en el mercadet que hi hagué en la plaça d’Alfons el Magnànim. També havia participat en algunes sessions de model, i conservava en la meua carpeta una foto seua. Aparéixer fotografiada en una revista de roba la convertia en una persona important, pero aquella dona, que seria tan jove en eixe moment, només per l’edat també se m’escapava…
A M. la torní a trobar una última vegada en la plaça de l’Ajuntament, quan era una plaça de veres i no un repositori de turistes. Havien transcorregut molts anys, i estava estranya. La saludí abans de pujar a l’autobús, i diguérem alguna cosa de quedar. Vestia una camiseta i uns vaquers, i estava com la guardava en la memòria… Pero transcorregudes les dècades, era tèrbola eixa memòria, com un ser que acaba de nàixer, alça la maneta i rep la solsida del temps, onada que s’emporta l’ànima oceà adins. O enterrada en l’arena, sí, davall de les pedres, la memòria, més arena, arena o pols, la memòria, tarquim.
