Les monges de Patraix

Tots els dissabtes, acompanyat de ma mare, de la “yaya”, o de les dos, anava a les monges a “punchá-me” (pronunciada la paraula en el dialecte castellanoaragonés de casa).

Esta pràctica matinal durà molt de temps, o per a mi fon una eternitat mirífica, encadenada, i sols rematà quan m’operaren de les angines en 1979. Fins ad eixe instant, i des de les meues més antigues recordances, la visita ad aquell gabinet d’atenció paramèdica era ritualística. En casos més urgents, passava per casa “la practicant”; la coneixíem d’un fum d’ocasions distintes, i d’ella fórem usuaris els membres de la família al complet.

Era aquella una dona d’edat indeterminada, pero a mi em pareixia carregada d’anys, vellíssima (de l’edat de la “yaya”…, vullc dir, de poc més de 50 anys…).

Era menuda, i sempre es quedava en la saleta només entrar a la vivenda. Intercanviava alguna paraula, i disponia una allargada caixa de metall sobre el tendur, moble entorn del qual es fea la vida, dispost vora una immensa finestra des de la qual contemplàvem pondre’s el sol sobre Patraix…

La dona (Maria?) obria determinadament la caixeta, agarrava la jeringa, encenia un tros de cotompel, passava l’agulla per la flama tres o quatre vegades a fi de “desinfectar-la”, obria l’ampolla de la medicina, clavava l’agulla a dins, aspirava el contingut, el pacient s’abaixava la roba lo justetet, i sentia la fredor del metall obrint-se camí més allà de la superfície de la carn. Li pagàvem i se n’anava.

Quantes visites li caldrien per a traure’s una quantitat acceptable de diners? Quina era la seua vida distinta, mentres s’escapolia pels carreronets que resistien una modernitat de dubtosa clarividència?

En l’establiment regentat per les monges, era una cosa similar. Des de la plaça de Jesús, al costat d’unes portes immenses, hi havia un corredor estret a l’aire lliure: portava a l’edifici a on hui en dia hi ha la part posterior d’un supermercat i un pati, que en aquell moment existia també. L’edifici no és el mateix. Recorde plantes i una palmera abans d’entrar en l’establiment religiós, un convent de monges. Pero no ho pareixia, més aïna una missió en un país exòtic, això sí.

A mi no em fea por aquell trànsit periòdic a pesar de la “punchá”: era dia de festa, en acabant em comprarien algun tebeo, el sol regnava sobre el barri i la ciutat, i aquell tractament em millorava. Ara bé, no aconseguixc vore-ho. Se’m deté el recorregut abans de la porta. Parets blanques? Mobiliari blanc en el dispensari? Vestien les religioses de blanc? Solia atendre una monja grosseta i simpàtica; si algun dia no estava ella, la festa no era completa.

La sistemàtica, una vegada et cridaven, era la mateixa que la de la practicant de casa: el foc, l’agulla en el foc ‒prevenció única‒, i la “punchá”. I funcionava allò, o tot lo món estava més sà i les malalties es transmitien sense efecte. Un d’aquells matins, li oferiren a ma mare comprar-me un còmic sobre la vida de Jesús, de la dimensió d’un foli, i publicat per una casa editora desconeguda, pero en aquell moment estes coses no les mirava ningú. No es produí l’amistat entre aquelles monges i la meua família.

No vingueren mai a casa, no les visitàrem fora d’aquelles cites. I en algun moment les traslladaren, es tancà l’edifici, l’enderrocaren i desapareguen de la nostra vida.

Fora del recinte, transitat per moltes persones, s’estenia el guirigall del mercat de Jesús, les casetes a on compràvem els queviures, les paraetes de regalícia, puro moro… Aquella primitiva estructura del pati del convent existix encara: en queda la filera de plantes, un arbre que serà més recent, i la senda que va del carrer de Jesús, en la plaça del mercat, a l’interior d’aquell espai (la palmera la tallaren per la part de dalt, i ara sobreviu un tronc castrat, una desgràcia en forma de “millora”).

Estranya, no obstant, la pervivència d’eixos elements: poc aporten al nou ús, o res, i sols escampen llavors de memòria, per a algunes persones, en dies melancòlics de la primavera d’estiu…