Han aparegut un grapat de fotografies desconegudes en una maleta. Es trobava sobre un dels armaris de ca ma mare, mig oblidada. Qui açò escriu no havia naixcut en aquell moment de les fotos, i tampoc recorda, per motius obvis, els anys que vixqué en l’espai que li mostren, esplendorós, eixes imàgens plenes de vida, com el poema de Walt Whitman, com el llibre de John Fante.
Perque tal impressió proporcionen les visions en blanc i negre de diversos espais ara arrasats: full of life. Familiars lluntans i propers, veïns, amics i amigues, viandants aliens al camarògraf, animals de granja, plantes ornamentals, l’horta en conreus, el cel, les arcades interiors de la casa… I ya despuix, quan yo havia aparegut com un Apoloni de Tiana valentí, més persones, més espai, un carrer que creixia, un poblat desapareixent, i un gosset que responia al nom de Dicky, el qual, segons m’han dit sempre, es ficava davall del meu breçol i es llançava, mostrant els colomellos i en el gènit de les races chicotetes, a consevol persona que pretenia acostar-se’m. Ixc en eixa segona tongada de fotos com la gran novetat, dins i fora de l’automòbil de mos pares, en braços de ma mare abillada a l’estil hippie, en els meus yayos, en alguns cosins segons, acaronat per alguna chica que somria a l’objectiu mentrimentres yo mirava cap a una atra banda…
Només acostumen a retratar-nos, o a traure fotografies d’allò que tenim al voltant, en alguna festa comunitària o quan recorrem llocs desconeguts; si no, és difícil vore’ns en atifells de fer fotos, i encara més complicat mirar una panoràmica quotidiana i apretar el botó que forniria d’eternitat eixe segon. No donem importància a la nostra vida, la llarga o curta vida, sinó a moments concrets i irrepetibles; per este motiu, arrosseguem desfici i deixadea. I construïm els dies en material de rapafuig.
La vida diària, la visió d’uns carrers i d’unes botigues a les quals estem aveats, puix comprem allí, mantenim raonades en els amos, intercanviem parers… no és eterna, i de vegades no dura ni una dècada, o ni tan sols manco d’això. Al cap de molts anys, mos agradaria haver acumulat fotografies dels llocs que considerem nostres o radicalment els més nostres, puix formen part de la nostra genealogia o arqueologia o peripècia vital…, i no n’hi ha res, no en queda res, ni en la vorera a on mos paràvem, ni en els papers íntims, ni tampoc en els diaris o en les carpetes polsegoses d’algun coleccioniste incrèdul.
La memòria es difumina perque carim de consciència de lo que deixem anar per a les generacions que haurien de vindre darrere. Tot el passat és inèdit cada poc. I el més immediat s’oblida. Llei de vida. O de desídia.
Tan sols des del malestar de la pèrdua, sabent que desapareixerà pronte allò que sentim propi, conseguirem un monument d’inexistències, un memorial impossible de tancar. En este sentit, les fotos antigues són la nostra màquina de viajar en el temps. Són la memòria de lo que mos han arrapat. I criden. Criden massa fort per a voler escoltar-les. Pero les escoltem…
