Harolt, sense por (Ciutat de Valéncia, L’Oronella, 2021) de Vicent Josep Escuder i Bisbal, obra guanyadora del XIX Premi Feases de novela, que ya va per la segona edició, és una obra ben escrita i en una prosa que fluïx. Sense excessos llírics, sense càrregues adjectivals, sense atabalaments en la dicció, la llengua manté un ritme de gran vivea. I per als que priorisem en un llibre l’atenció per l’idioma, siga en un gènero o en un atre, esta característica fa que se mos tinga guanyats des de que encetem a llegir-lo. Si està ben escrit –i no és cosa tan difícil caure en els paranys d’una més o manco suportable confusió i pesadea– eixe llibre té alguna cosa de dir-mos. Despuix mos agradarà o no, pero com a mínim mos haurem enriquit en una peça moderna, viva, conscient de quin és el seu temps.
Tres aspectes vullc comentar de Harolt, sense por d’Escuder i Bisbal.
El primer d’ells l’he alvançat en certa mida: la novela es un riu narratiu, i la divisió en capítuls no mos substrau la sensació d’hàlit incontenible, de successos que s’encadenen sense que sapiam molt bé a on mos conduïxen. És una proposta no sé fins a quin punt estructurada, pero sí embastada, mes que de vegades produïxca l’impressió de desconcertant, d’una improvisació que roça l’escritura automàtica narrant els acontenymients pels quals passa un personage que ha perdut el control de sa vida. I tot ho dic com a traces positives. De fet, eixa compulsió –més gamberra i aprogramàtica, això sí– l’havíem vista, per eixemple, en el conte “En Guillem, el Trapis” de Sergi Bens, dins de l’antologia Colps en la paret. Nova narrativa valenciana (1998). I lo bo dels dos és que t’atrapen.
En segon lloc, l’estructura de Harolt, sense por és una aposta de risc. No passaria res –o no diríem açò– si eixe fluix de la novela s’haguera produït des de l’inici, pero Escuder juga en una doble abismació. Abans del primer capítul trobem una “Introducció”, també en primera persona, d’algú que es dirigix a mosatros en una gran proximitat, en confiança. ¿És de veres l’autor, pensem, o és un joc lliterari? ¿És una barreja dels dos? Per la cantitat de senyes que mos oferix el personage, deduiríem que serà la veu principal de la novela. Erro nostre. El capítul primer mos coloca davant del que, este sí, serà personage principal: Harolt, un captador. Ara bé, l’història no es desenrollarà a partir d’eixe moment, sinó en un absolut flashback. Al final de la novela, es resoldrà esta segona història, pero l’iniciada en l’“Introducció” se mos quedarà en una espècie de llimb.
Per últim, aludia adés sense esmentar-ho a que Harolt, sense por és una obra programàtica: l’història d’una redenció. En algun moment del principi –em cal confessar-ho–, em paregué estar front a una novela de Paulo Coelho, i n’acabí la llectura pensant en una película de Frank Capra. Escuder ha volgut escriure una novela optimista, i estem (alguns) tan aveats al malditisme en la lliteratura com a marc a partir del qual contemplar les belles lletres, que costa superar eixe trespol i no prejujar.
Esta novela d’Escuder i Bisbal relata una caiguda. És un melodrama, i el nostre autor no enganyarà a ningú sobre el lloc moral des d’a on escriu, esguitant els diversos capítuls de mensages que no deixen ningun dubte sobre el sentir dels personages (el narrador de l’introducció i el mateix Harolt): “en només un poc de voluntat podem fer coses maravelloses per la gent” (p. 8), “devia de fer desaparéixer quan ans de la meua vida […] sense guardar-los mai rencor i desijant-los una feliç vida, perque yo ya la fruïa» (p. 55), “No es que fora èticament correcte el vore films piratejats” (p. 64)… No debades, la nota que encapçala el llibre és una guia per al llector: “Que la nostra consciència mos dicte cap a ón hem d’anar per a conseguir un món millor, i que mai, ningú ni res, mos impedixca ajudar al pròxim” (p. 5).
Al remat, Harolt, sense por es deixa llegir de manera molt agradosa, i ademés mos vol transmetre una sèrie de sentiments i sensacions caiguts en el descrèdit, lligats en temps antics o d’inocència, o vinculats a un gènero lliterari més enclavat en l’autoajuda que en la lliteratura. Pero tot això no mos ha d’importar per a adinsar-nos en esta novela que mostra fins a quin grau poden arribar les nostres lletres a ser normals.
