Paco Tarazona, Un poble valencià per a una llengua valenciana

Paco Tarazona, Un poble valencià per a una llengua valencianaPaco Tarazona, Un poble valencià per a una llengua valenciana

Paco Tarazona, Un poble valencià per a una llengua valenciana

Benvolgut Josep Carles:

Com ya hem manifestat el nostre mutu acort en la correcció i les formes, passe directament a respondre’t. Si te pareix be, agruparé les contestacions a cada tema. El nostre intercanvi epistolar és fluït pero a voltes, com és llògic en una conversació, botem d’un tema a un atre i això favorix que nos esmarrem en l’extensió dels texts. Correm el perill d’avorrir als possibles llectors d’estes cartes obertes i no convé que això ocórrega.

Comence contestant al teu comentari sobre la consciència política. Entre tu i yo, crec que és més important la consciència social colectiva que la política. Els polítics professionals són eixes persones que demanen la dimissió dels contraris pero mai veuen motius de reclamar-li-la als seus en les mateixes circumstàncies. Eixa és la trista realitat. Per això me preocupa més la qüestió identitària, alluntada de militàncies mercantilistes d’un i d’atre costat. Parles d’Oriola – oblidant-te de Pilar de la Foradada- i de Morella, sense nomenar Cortes d’Arenoso. Sé que ho fas a consciència i ara yo també. Recorda que tots són nostres. Faig émfasis en estes mencions perque, al traure el tema nacional identitari, crec que tornes a caure en els mateixos tòpics.

La cita d’Ortega y Gasset que, per visionària, sempre m’agradà: “Hoy las derechas prometen revoluciones y las izquierdas proponen tiranías”, me ve molt be per a comentar-te que no sé qué entens tu per dreta verdadera. No soc expert en catalogar moviments ni en nacionalismes europeus, ahí me guanyes la partida. Sí opine, respecte als nacionalismes excloents estatals, que tenen una gran influència catòlica i, per lo tant, crematística. El nacionalisme vasc naix al caliu del jesuïtisme, escaldat per la pèrdua de privilegis (aranzels fronteres inclosos) durant les guerres carlistes; el català, en paralel, brolla al perdre el monopoli exportador colonial, despuix de la pèrdua espanyola dels últies territoris d’ultramar. No pot estranyar aixina ni el víncul del PNV en la companyia fundada per Sant Ignaci de Loyola -Xavier Arzalluz fon un bon exponent de lo que te descric-, ni les pelegrinacions que alguns autoproclamats intelectuals locals feren a Monserrat -com si foren Parsifals que acodixen al Montsalvat wagnerià, si me permets la comparació melómana- a rebre pur adoctrinament panunitariste.

Els pobles, amic Josep Carles, i el poble valencià no és una excepció, es conformen per la convivència d’estrats superposts i no per cap purea de raça, de factor Rh, o de qualsevol atre fet diferencial que es vullga arborar com a distintiu. Les nacions, benvolgut Josep Carles, es  construïxen pas a pas, i mantenen la pervivència en el subconscient colectiu jungià. Ucrània, a pesar de la masacre estalinista de més de quatre millons de llauradors, manté la seua consciència identitària, per molt que els russos han tractat d’aniquilar-la.

Els valencians som una nació, desafortunada si vols, pero nació i tal volta també desmemoriada. Si et fixes, no tenim cap de Montejurra. Tampoc nos ha cagut que els guerrers de Sant Venceslau aguaiten, des de dins de cap de mont Blaník, per si han de vindre en la nostra ajuda. Nosatres tenim un gran fet diferencial amplament envejat, puix pocs pobles estatals han tingut el ranc de regne en les distintes dominacions a lo llarc de la seua història. Cap dels actuals nacionalismes excloents ho foren, nosatres sí, en lleis pròpies -els Furs són la primera constitució predemocràtica europea- i en una moneda privativa, el real valencià. Per això, als valencians nos deuria fotre, com a mi me fot com a valencià, que no estigam inclosos dins de la llista de les autoproclamades nacionalitats històriques. ¿I per qué? Perque per a ser considerada actualment nacionalitat histórica fa falta que se li aprovara a un territori, en temps de la República, un estatut d’autonomia i, com be tu saps, l’alçament militar de Franco paralisà l’aprovació de l’estatut valencià; la qual estava prevista per a la semana següent al colp d’estat que acabaria en la república i constituiria una dictadura. És curiós que cap dels partits valencians reclame, dins de la memòria història, la nostra inclusió en el llistat de nacionalitats històriques com a acte de desagravi i de reivindicació en contra de la dictadura militar. Trist procedir que nos obliga a fer-nos-ho mirar.

Torne a discrepar en tu sobre la necessitat de tindre un partit nacionaliste, teòricament excloent, per a aspira a tindre una nació. Crec més en la transversalitat que en la presència d’un partit nacionaliste que patrimonialise en exclusiva el sentiment identitari valencià. Ademés, un verdader nacionalisme excloent mai proclamaria una declaració unilateral d’independència a soles durant sèt segons. Independentment de que sempre he defés un nacionalisme incloent, més important que la definició teòrica del partit, és la calitat dels seus equips directius. I ahí tots els partits valencians en representació institucional suspenen. Lo que nos obliga a tornar a fer-nos-ho mirar.

Parles d’esquerres i drets, com si encara assistírem als debats de les dos parts d’aquell primer trinquet assambleari francés. No vullc deixar de recordar-te que en Compromís estan les recialles testimonials de lo que fon la UDPV, que no era un partit exactament d’esquerres, i que s’adscrivia al més bell dels oxímorons creats pels polítics: la democràcia cristiana. Per cert, com sempre estic a la que cau, me permetràs que nomene lo curiós que me resulta que un diputat estatal de Coalició Canària traguera més finançació per a les illes en el seu moment, que ara quatre de Compromís per a Valéncia en els presuposts per al 2019 de Sánchez. També s’ho podrien fer vore. A tot açò, ¿qué fon d’aquelles manifestacions a favor de la finançació valenciana? ¿Saps alguna cosa al respecte?  Ací tot lo món es disfrassa de valencianiste fins a que manen els seus en Madrit i toca obedir al carrer Férraz o  Génova. Vergonya, cavallers, vergonya que diria el rei Jaume I.

Tanque el tema argumentant-te que tenim nació -conjunt de persones en el mateix orige o que són del mateix país, en una tradició o història comunes-, perque tenim la mateixa consciència nacional que la manifestada per Joanot Martorell en el Tirant lo Blanch. Lo que també tenim, i ausades que d’això nos sobra, són massa enlluernaments locals cap a ponent i tramontana. Un dia hauran de passar per la consulta d’un bon sicòlec, i/o siquiatra, les víctimes dels complexos i dels autoodis. En eixe sentit, me fa molta gràcia que recórregues al tòpic del famós terme “catalani”, cas idèntic al de “gallec”; abdós inexactituts provocades pel desconeiximent geogràfic. ¿Quants estudiants de secundària americans localisarien Valéncia en un mapa? ¿Quants estudiants valencians localisarien Detroit en un atre? Ara retrotrau-te cinc i dos segles respectivament, en un altíssim percentage d’illetrats reconeguts, i dis-me si la seua forma d’agrupar-nos en gentilicis definix les fronteres polítiques dels pobles. Yo tinc clar que no.

Canvie de tema: la burguesia valenciana o les burguesies valencianes. Esta difusa classe social, si és que encara existix, està fragmentada en Castelló, Valéncia ciutat, Alzira, Gandia, Alcoy, Alacant i Elig, per nombrar les més importants de nort a sur. Això és bo. Cadascuna d’eixes burguesies ha dinamisat la seua ciutat i l’entorn d’influència. Atre dia parlarem del tema, pero Alcoy és un cas digne d’anàlisis positiu. La seua notable dinamisació cultural mereix que la comentem en detall. Pot faltar-nos, sí, aglutinar totes estes burguesies mamprenedores en un objectiu comú. Pero no crec que siga culpa d’elles. Més culpable d’esta desunió és la curtea de mires dels nostres polítics, ajudats pels panegiristes dels mijos de comunicació afins. S’han dedicat, a lo manco, a fragmentar a la nostra societat. No és casual que alguns diaris estatals tinguen tres edicions, per a separar-nos de forma provinciana. Com tampoc ho és que alguns grans ents tinguen mijos d’àmbit provincial en els que es fomenta la divisió entre valencians.  Ací tanque el tema que m’estic allargant massa i convé anar escatant, puix encara queda per respondre’t.

Respecte a l’innovació, crec que pocs pobles han segut, i són, tan innovadors com el nostre. El problema, i ahí si a les burguesies valencianes els ha faltat corpenta, és la nostra fidelitat, malentesa i malbaratada, a l’estat espanyol. Eixes burguesies haurien d’haver pressionat per a que, des de fòra, no confonguen la solidaritat en ser fava de garull. El tractat d’adhesió a l’Unió Europea fon nefast per als interessos valencians. S’advertí en son temps, pero cap polític valencià ho denuncià i tampoc protestà ni la nostra burguesia ni el restant de les classes socials; si és que no estem ya el 95% dels valencians en el mateix estrat empobrit. I ara els tarongers valencians veuen com els cítrics més apreats del món es queden en l’arbre, per no tindre preu vàlit d’eixida. Vergonyós, com vergonyosa fon la paròdia de Baldoví al sincer gest del fallit González Lizondo. És curiós vore la disparitat de criteris per a la mateixa prensa: portar una taronja al Congrés dels Diputats per a defendre els interessos dels llauradors valencians fon motiu de befa, al fer-ho un regionaliste tricolor, i ara ho és d’ensalçament, quan ho fa un regionaliste bicolor. Suponc que et referixes ad eix autoodi. Per cert, que el gest de Baldoví, carent de sinceritat i carisma, no ha obtés la publicitat per als llauradors valencians que sí obtingué el del cap d’Unió Valenciana.

Tornem a tancar un tema i a obrir un atre. Dir, per la teua part, que les normes de la RACV són producte dels zels d’una persona és faltar-li el respecte als Fullana, Nebot, Bayarri, Gayano Lluch o Gaetà Huguet, per nomenar-te a soles alguns dels ilustres intelectuals valencians que sempre defengueren l’autoctonia privativa de la llengua valenciana. ¿Anem a tindre un debat sobre els mateixos tòpics goebbelians de sempre? Espere que no.

Yo més que l’alegria de Madrit que nomenes, parlaria de l’alegria de la pinça Madrit-Barcelona. Ya escoltares parlar, quan coincidírem en la redacció de la revista Lletraferit, dels danys que provocava eixe pervers centralisme bicéfal. No és casual que, en este any 2019, el màxim beneficiat dels presuposts siga el territori català ni que bona part de les agències europees instalades en l’estat estiguen en les dos ciutats nomenades. Crec, i sempre t’ho he dit, que si els valencians volem preservar la nostra valencianitat, hem d’actuar com a valencians, sense mirar ni al nort ni a la meseta. Sempre que hem mantingut l’equidistància nos ha anat be. De fet, el nostre Segle d’Or lliterari coincidí en el nostre màxim esplendor econòmic; quan érem un regne independent integrat en la  Corona Aragonesa i anàvem a la nostra.  Això no vol dir que crega que Catalunya és l’enemiga, no. El meu pensament coincidix en el de l’injustament oblidat Miquel Adlert, quan dia que amava i estimava al poble català pero no lo suficient per a formar part d’ell. També te recorde que Ernest Lluch ya advertia, a l’inici de la transició, de que la tasca pancatalanisadora valenciana generava dèu anticatalanistes per cada catalaniste. ¿No creus que és Catalunya qui s’ha de replantejar la seua actitut cap a Valéncia i no al revés? En la mateixa mida, tampoc crec que el poder instalat en Madrit siga l’enemic, pero sí faria be en replantejar-se, en la mateixa mida, la seua actitut cap a Valéncia.

 

Paco Tarazona, Un poble valencià per a una llengua valenciana

Paco Tarazona, Un poble valencià per a una llengua valenciana

Respecte al tema que comentes de l’asturià, la meua pregunta és una atra i enllaça en Patria de Fernando Aramburu, ¿el problema no serà que algunes persones vinculades ad eixes llengües tenen un recel acaparador de subvencions? ¿o estiga en que alguns autors vullguen ser escritors asalariats, al que a soles, i per obligació, llegiran els chiquets en les escoles? Quan convertim una llengua, o unes llengües, en objecte de comerç, apareixen estos problemes. És sagnant que la normativa que defens per al valencià, en tota l’oficialitat al costat, apenes tinga un reduït grup de fidels llectors i que les vendes obedixquen a l’obligatorietat de llegir determinats texts durant el periodo formatiu. ¿Saps quin és el remat? El destarifo identitari. Te fique un eixemple dels nostres dies. Sempre he deixat que els meus alumnes m’escriguen tutories virtuals o correus electrònics en la llengua que vullguen. Quan ho fan en valencià ampren una barreja, un mix que podríem nomenar IEC-RACV. No ho fan perque coneguen la segona de les normatives del tàndem – desgraciadament no han tingut eixa oportunitat en l’escola- sino perque el seu subconscient els fa escriure en la naturalitat que la normativa fabriana no els permet. Per a revisar plantejaments, ¿no te pareix? Per cert, són de tota la geografia valenciana, no de cap ciutat en concret.

Tancat atre tema, ara toca parlar dels mijos audiovisuals. Abreviaré que m’estic estenent massa. No me deixe dur per cap de passió ni tampoc clave la tacha en la paret per a fixar les norantacinc denúncies en forma de tòpic. Voràs, fa poc un càsting d’una productora que treballa per À Punt demanava lliteralment “noies(sic) valencianopalants. Majors d’edat però (sic) que aparentin(sic)..” per a un programa. ¿De veres no te sembla eix eixemple, com els atres que et fiquí en el text anterior, una “koiné centralisadora”? ¿Cóm que no has escoltat eixes paraules? Vorem televisions diferents que se diuen igual.

Respecte a la llibertat dels periodistes i la llibertat de prensa, espere que tu també respectes la meua llibertat de senyalar estos fets com a responsables de la ridícula audiència de la cadena. No pense que siga qüestió d’amprar cap de paraula de forma indiscriminada, crec simplement que s’han d’usar en naturalitat. ¿Tan difícil és? ¿Criticaries als anglesos per l’us de les paraules angleses habituals de “forma indiscriminada”? Sincerament, me sorprens en este plantejament. En els texts anteriors m’acusaves de ficar en perill el valencià per amprar teòricament formes castellanes i ara m’acuses, en raó i m’alegra que ho reconegues, de voler gastar de forma habitual les paraules valencianes. Puix clar que vullc amprar-les en naturalitat indiscrimada. Per ad això són com yo, valencianes. ¿Per qué he d’usar formes forànees tenint-ne pròpies? Seria un eixercici d’autoodi acomplexat injustificable. Tampoc entenc lo de ficar llímits, ¿a quina sintaxis aliena et referixes?, ¿per que és caure en el castellanisme gastar les formes pròpies? Continue sense entendre el teu argument.

Respecte a qui ha regit la radiotelevisió pública valenciana, a soles dir-te que, independentment de qui l’haja regida -no seré yo qui defenga als partits que se disfrassen de valencianistes quan arriben les eleccions-, la realitat és que el standard oral no és el del poble valencià. Aixina ni té audiència ni farem nació. Si és que parlem de la nació dels valencians i vols, com yo, evitar la seua extinció, clar està.

Coincidixc en tu en el fracàs de la AVL. No ha conseguit impondre les formes patrimonials valencianes ni aportar un model de llengua que els valencians senten com a propi. Aixina, ara, despuix de més de quaranta anys d’oficialisació unitarista, nos trobem una llengua valenciana subordinada i en franc retrocés social. ¿No serà hora de que l’intelectualitat unitarista audite el seu fracàs i reconstruïxca la seua fulla de ruta des de l’autocrítica? Yo crec que sí.

També discrepe en tu en la percepció que tens d’Andrés Estellés i crec que caus en els errors d’eixe provincianisme que mitifica en excés. Els valencians hem tingut la fortuna de fruir de grans poetes a lo llarc del segle XX en valencià (ya els nomení en un text anterior) i en castellà (Francisco Brines, César Simón, Jaime Siles, Carlos Marzal, per nomenar els més coneguts). Inclús tenim una gran poetesa injustament oblidada: Maria Beneyto, inclosa inexplicablement com a poeta catalana (sic) en alguna antologia. Te torne a preguntar si creus que en eixes actituts se fa nació o, més be, se nos tracta de despersonalisar, oferint-nos canviar de centralisme com a modernor. La trista realitat és que cap dels partits en representació institucional, de dretes o esquerres, es plantegen conrear una verdadera nacionalitat privativa.

Respecte a Fuster, coincidixc en tu en que era un articuliste, pero no entenc la comparació en Ortega y Gasset. El madrileny era un pensador més que un filòsof, pero la profunditat dels seus ensajos no la trobe en els panegírics polemistes de Fuster. No faig cap de brometa. Considere que l’autor de La Rebelión de las Masas i Viva la República té una major capacitat intelectual. La prova és que la Revista de Occidente fon i és un referent intelectual. ¿Qué creà Fuster? Un grapat d’opúsculs polemistes, des de la meua humil opinió. Si me permets, en l’obra ensagística de Miquel Adlert, manco publicitada, sí trobe una càrrega intelectual de profunditat que no veig en els texts del de Sueca.

Acabe contestant-te a l’última pregunta en vàries referències. Coneixes al gran historiador aragonés Antonio Ubieto, injustament desconegut per a molta valencians, i la famosa carta, datada en 1060, escrita per un valencià àrap de Dénia en romanç valencià, romanç que influirà a lo llarc de la dominació àrap en Valéncia i farà que s’escriguen jarches farcides de valencianismes. També saps que la mossarabia valenciana generà una aljamia i parleria, com les nomena Jaume Roig en L’Espill, i feu que Sant Pere Pasqual, naixcut abans de la conquista de Valéncia -prop del Portal de la Valldigna- escriguera una Biblia Parva en valencià al poc de la conquista. Resulta curiós que me demanes uns texts dels que coneixes la seua existència i, en acabant, dius que la llengua valenciana no es diferenciava en res. Te recorde que el valencià té uns helenismes que no té el català, com bou, i uns arabismes dels que ya et vaig parlar en atra ocasió. Deixe el tema dels criteris sociollingüístics per a pròximes respostes.

Un fort abraç, ya sabia yo que en tants temes m’acabaria esmarrant.

Paco Tarazona i Santabalbina