Josep Carles Laínez “ Quioscs i fronteres”
Als sis anys, el món era un espai ausades diminut: no s’estenia més de quatre o cinc illes de finques pac a quansevol dels punts cardinals. Eixir d’ixa demarcació, tan justa i estricta, imprescindible i plena, era accedir a llocs que pertanyien a una atra maravella, i a l’homenet que anava en sa mare no li era això desconegut: les compres en un gran almagasén, l’entrada en una jogueteria del centre en els ulls de bat a bat, o la sessió d’una peli d’aventures en els cines, de pantalla jagantina, que te transportaven a guerres entre galàxies o a oceans en la por inqueta d’un tauró. Pero això era vixcut, sempre, a manera de premi. La vida diària, la dels carrers amunt i avall, com un tren de doble direcció, s’ajustava als térmens de la casa, l’escola i el mercat de dissabte; lo dit: quatre o cinc blocs d’edificis bufara el vent de tramuntana o de llevant.
En el barri de la Raiosa, la consciència de territori reduït implicava per a mi tindre els llímits en diversos quioscs, punts tamé de referència, i de frontera, dels companyons de llavonses. Teníem el primer enfront del Colegio de Santo Tomás de Villanueva dels pares Agustins, en el carrer d’Albacete (el Patraix espiritual era imperialiste…).
Poca cosa li compraríem ad aquell home, llevat d’algun sobre de cromos, i sobretot llepolies industrials, en els pocs duros que portàvem…; per a adquirir tebeos i publicacions infantils, calia l’aportació dels pares o de la güela. Ixe quiosc era el llímit en una de les voreres, clar, puix si giraves el cantó del carrer en la plaça d’Espanya, la papereria Uribe, a banda del material per a les classes –bolígrafs, quaderns, gomes de borrar…– et mostrava llibres en un expositor al costat de la porta de la botiga.
Més llunt per a mi, i fora del circuit d’alumnes caminadors, la papereria Torres, en el carrer de Jesús; i absolutament en l’estranger, a distància infinita, i només com a últim recurs en qüestions de manualitats, Doña Flor, cantonà de Cervantes en Pare Jofré. Ací, em transformava. No m’agradaven especialment les coses que hi vea, ni recorde un tracte massa proper, pero ixa botiga s’inseria en un terreny ensomiat: el nom mateix, la fusta, la decoració, els objectes… Era una espècie de casa encantada.
Pareixia que, a l’eixir d’aquelles parets, anava a trobar-me en un prat, o dins d’un bosc, com els interiors de la memòria, remotíssimament, de ma vida en el Principat d’Andorra. I me n’anava en la sensació que algun secret amagaven; i qui sap si no portaria a la felicitat.
Un atre quiosc, en la mateixa vorera de l’escola, es trobava en frontera de barri i de districte, cantonà de Mestre Sosa en Albacete. El regentaven dos senyores, i a mi em pareixien molt velles: una mare i sa filla: ¿setanta i cinquanta anys? Possiblement eren fadrines o viudes. Foren les meues primeres proveïdores d’aquelles sèries de fascículs, anunciats des de la fi d’agost hasda mitan setembre, sobre quansevol dels afers humans i inclús extraterrestres. Elles em guardaven els discs de “Los Grandes Compositores”, quan tenia 13 anys, una iniciativa impensable ara; els rebia com una penyora de les coses importants que podrien succeir-me. No podria dibuixar el rostre d’aquelles dos dones (no puc dibuixar res en absolut, tot siga dit), pero si tanque els ulls, les veig en l’interior d’aquell baix, darrere d’un taulell cobert de periòdics, en les parets repletes de portes a universos miraculosos, primer hub cultural al qual accedí.
Quan creuaves l’avinguda de Cèsar Giorgeta, te trobaves en la Raiosa, en el Patraix espiritual. L’estació de Castelló de la Ribera (la del trenet de FEVE, coneguda en l’atra llengua com a Estación de Villanueva de Castellón) tenia dins una paraeta a on venien diaris i revistes, pero ixa estava fora del recorregut, igual que una botiga de la zona lliure de taxes d’un aeroport. Només m’acosti ad ella una vegà, quan un veí de la finca em demanà el favor d’anar a comprar-li un diari. Tenia huit anys o aixina, i mentres els trens eixien i entraven monòtonament, en una deixadea en aquell moment eterna, potser ensomií llarguíssims recorreguts, la vida bategant en cada kilòmetre capaç de recórrer… Pero no.
Quan pense en el quiosc per antonomàsia de la Raiosa la memòria es desboca i se’n va a una atra frontera entre districtes: Patraix i Jesús: en la plaça d’este nom, justetet en la vorera que enfila el carrer del Beat Nicolau Factor, aquell baix gestionat per dos germans, de qui sabia com els dien, pero ho he oblidat en la maror continuada dels dies i dels mesos. No recorde tampoc el nom d’aquell negoci… Qui sap si en alguna fotografia n’apareixerà el cartell.
El mercat de Jesús, ni cal dir-ho, no tenia l’estructura del d’ara, sino casetes independents: creaven carrerons i avingudes, en el terra sempre humit, en les aulors en l’aire de tanta existència abocada en mostradors i en pesos, quan les carns, les fruites i la verdura es penjaven a l’aire, plenes de mosques: budells, ronyons i turmes, abaejo i olives, pollastres i conills… Passejava en ma güela, fent la compra en dia sense classes, i apareixia allà davant, com un milacre, el quiosc d’aquells hòmens.
Em coneixien des del moment que abandonàrem un paradís després d’un atre, i la frontera de barris es convertí en la meua atmosfera. Els tebeos de Don Miki, i quasi al mateix temps de Roberto Alcázar y Pedrín, El Jabato o La saga de los Aznar, creixien en les meues mans, juntament en àlbums de cromos.
Cromos no només d’equips de la lliga de futbol, sobretot de temes educatius: guerres del món (la batalla de Saratoga!), països, vestits tradicionals i banderes (quan m’enamorí per sempre d’Albània i de Liechtenstein), animals del món… Em pregunte si encara n’hi ha, d’ixos àlbums que t’obrien a l’univers sancer en fotografies o dibuixos (qui els faria? n’apareixeria el nom?). Aquell quiosc era la visita obligatòria, el portal a unes dimensions que llavonses ni intuïa.
Pero han anat desapareixent. Els quioscs, em referixc. A poc a poc s’extingirà tamé el paper (abans s’haurà esvanit la tinta de les edicions barates), i la nostra memòria deixarà de ser material; vullc dir: no ocuparà de nou un lloc físic entre nosatros, haurem perdut la possibilitat de tocar-la… Per això fascina, d’este temps a l’esquena, no el canvi puntual de costums, sinó la sensació de borrat que arrosseguem. Quioscs i fronteres d’antics barris, com la pedra cantonera de qualsevol vida.
