Ferran Gil – Memòries d’un faller en temps de pandèmia
Ya estem en falles. Si, perque les falles son en març, en estos dies. Seran molt distintes, sense falles, actes, ni celebracions. Pero en estes jornades aflora la melancolia.
I la memòria reforça els sentiments. I la millor manera d’expressar-lo trobe que és escribint uns curts relats, més o manco cronollògics, d’un faller apassionat de la festa que cada any repetix la mateixa agradable i fascinant rutina (este malauradamen en versió mental) on se priorisa i en excés la falla en si, raó i ser de la festa per a plaer i goig de la vista, pero ademés observa i apunta atres aspectes, des d,’un prisma i òptica personal i diferent.
– Repassada l’Exposició del Ninot i en el recort de l’estoreta, toca ronda nocturna de previa plantà. Dies d’artistes i els seus equips, de grues, d’ensanblage, de reparacions i de retocs. Son moments màgics compartits en companyons i coneguts que te trobes per les demarcacions. Les hores alçant la vista als remats, volen.
I els pronòstics també. Rutes per carrers orlats de Senyeres i arcs de llum que canvien la fisonomia de la ciutat. Efecte que se redobla en els dies grans baix la serena de la nit, fruint per barris perifèrics de l’extrarradi i pedanies, de les seues obres falleres, sense importar la categoria, ya siguen d’especials o d’octava, quantes mes, millor. Fixant-se fins en el mínim detall, sempre que no estiga al peu de falla una verbena o els focos de llum en folga, que te ho impedixquen.
– Plantà. Al sopar no falta casi ningú. Protagonistes, la brusa o polar i la pancha buida. Fesolà (apenés mija dotzena de racions repartides), entrepà de blanc i negre en faves o pernil, en coca de llanda per a postre. Per a digerir el sopar la llarga i soporífera entrega de recompenses, insignies, pergamins i trofeus, quan no l’intercanvi de obsequis i regals. Com la falla sol estar plantada, falta treballar el vert i decorar. Falten casi tots.
– Replegà de premis. Eixa si és una bona plantà, quatre hores esperant que passen les «teues comissions» a per l’estandart. És lo que tenen les tradicions i ser poeta festiu. Pero tot ho compensa la lluentor de l’acte. Privilegi d’espectàcul colorit de la rica indumentaria en els desfiles de les comissions, a voltes en menys components que músics té la banda o la colla de tabals i dolçaina que ens regalen els oits en passodobles i peces valencianes. Tant que suspiren tots pel palet i el poc valor que li donen despuix alguns. Se remata el matí en la prodgiosa mascletà a càrrec del mestre pirotècnic de torn.
– La vesprada del passeig per l’itinerari del centre històric és imprescindible. Entranyable la ronda pel Carme, La Seu, La Xerea, El Mercat, Pilar-Velluters i Sant Francesc, on en cada cantó o placeta s’alçen antiquisimes i casolanes falles com si d’un milacre de Sant Vicent Ferrer se tractara, per lo increible que pareix. Digne de viure més que de contar. Cal afegir una mesureta de bunyols que senten de maravella al temps que se contemplen escenes de costum con partides de truc en lo carrer o chiquets entretinguts en jocs tradicionals. Tot un exponent de la pura essència fallera en el seu màxim apogeu. Ah! recomanable portar una pinça per al nas si no vols arriscarte a patir un marejol producte de la fragància pixonera.
– L’ofrena. Possiblement el relat més complicat de descriure. Per sensacions i sentiments que provoca la mateixa en si. Acodixen tots. I mes. Un acte de fervor apte per a qualsevol persona tant siga cristiana com atea, o besta com poc creent, sols se necessita una bona dosis d’amor cap a la Mare de Deu dels Desamparats, la nostra Patrona que unix a la majoria dels valencians. Emoció durant un trayecte amable d’aroma a flor collida en els camps de la terreta que comporten el ram de les boniques dones. Els homens sempre darrere de les Falleres Majors, Presidents i la canastella floral.
En el meu cas, última fila, just davant del platiller de la banda. Sant Vicent, Plaça la Reina i entrada al carrer del Micalet al compàs del Valencia de Padilla, que emborrona al més quallat. Tremolor en les cames, cor glatint a ritme frenétic i llàgrimes esvarant-se pel rostre que a dures penes permitix mirar el cadafal on lluix l’image de la Mare com mai. Agraiments, precs… I en no res té trobes encarant el carrer de Cavallers on esclata l’explosió d’una plorera com si se tractara d’una silenciosa mascletà humida.
– Dia de Sant Josep. Toca honrar al Patró el 19 en l’última jornada. Missa de gala, rematada en embriagador cant de l’Himne Regional del mestre Serrano, acompanyats per un grup de músics de La Lira de Quatretonda. A l’eixida se mig forma per a fer l’únic passacarrer de l’eixercici (lo de diaris, quedà en la prehistòria). Un grapat de components escolten als màxims representants, els justets que minuts despuix se multiplicaran per deu, quan al acabar la mascletà, cal destacar la figura del traquer com a referent del sector, se posaràn les botes baix la carpa en un supersperitiu, que inclús pot anar acompanyat d’una deliciosa paella, quan encara se recorden les del dumenge anterior. La sobretaula per poc, no empalma en la cremà.
– La cremà. Nit del plor. Cares de cansanci i encara ningú ho reconega, ganes d’acabar. En l’anàrquic sopar s’apuren les olives, els cacaus i qualsevol líquit en forma de beguda. En acabar, colabora tot lo món, més que siga per vergonya torera, retirant taules, cadires i atres elements que deixen lliure l’espai entre i baix les lones. Falleres Majors, President infantil i algun que atre afegit dubten en la peça que se portaran de recort. Atres estan en la mania obsessiva de destrossar la falla siga a patades o en pals seleccionats previament per a tal efecte.
Els especialistes coeters de la comissió ultimen un digne castell de focs artificials on abunden les caixes chines. En no res, la gasolina i una traca faran possible la cremà. I un núvol de fum, en son dia blanc i ara negre, pero sempre purificador, envoltara entre flames de foc una nit especial. Poc a poc se consumix l’obra d»art i entre fotos i ploreres de les sensibles falleres, s’improvisa un rogle que rodeja les purnes que ha deixat la falla mentres pels altaveus sona El Fallero i l’Himne Valencià. Emotives despedides junt a les cendres de les que com «Ave Fenix» reviscolarà l’esperit d’un nou curs faller que torna a ilusionar. La grandea de la festa.
Espere siga abans d’un any. I presencial.
Ferran Gil – Memòries d’un faller en temps de pandèmia
