A la vista de les declaracions del ministre d’Assunts Exteriors, José Manuel Abares, negant a la llengua valenciana el mateix reconeiximent oficial en Europa que es pretén per a atres llengües constitucionals de l’Estat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana desija recordar el seu posicionament respecte al nom i l’entitat de la llengua valenciana:
1. La consciència llingüística dels escritors valencians a lo llarc de l’història és clara i no oferix indicis de dubte: pràcticament des de les primeres manifestacions lliteràries valencianes, els diferents autors sempre han assumit i expressat que els seus texts estaven escrits en llengua valenciana, com ho demostren abundantíssims testimonis escrits de totes les époques, d’entre els quals només recordarem el de Joanot Martorell en la dedicatòria que escrigué, l’any 1490, en la seua célebre novela Tirant Lo Blanch:
[…] me atreviré a expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar […]
2. La consciència llingüística actual de la gran majoria de ciutadans de la Comunitat Valenciana no presenta cap de dubte en expressar que l’idioma que parlen se denomina valencià i és una modalitat llingüística en personalitat pròpia i diferenciada de les del seu entorn, no a soles en el seu nom, sino també en la seua entitat.
Sorprenen, puix, determinats esforços polítics, econòmics i institucionals que, obsessivament i des de fa décades, pretenen capgirar esta realitat sociològica inqüestionable i llegítima, intentant actuar especialment en les noves generacions de valencians.
3. Per una atra banda, la tradició lliterària, gramatical i lexicogràfica valenciana reforça l’identitat llingüística valenciana. Des d’un punt de vista purament pràctic, no té ningun sentit insistir en la publicació de diccionaris i gramàtiques valencianes, traductors informàtics valencians, la realisació de doblages audiovisuals valencians o la simple fixació d’un estàndart valencià oral i escrit propi –exigits sociològicament pel nostre poble, per la seua consciència no dialectal– si no s’admet definitivament l’existència del valencià com a subjecte idiomàtic diferenciat del català i, en conseqüència, el seu ple reconeiximent com a tal, a nivell estatal i internacional, en tots els àmbits d’us.
4. Una existència diferenciada de la llengua valenciana que, a nivell llegal, quedà resolta en 1982.
Des d’un punt de vista jurídic, l’única categoria oficial del valencià és la de ‘llengua’ o ‘idioma’. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, en el seu artícul sext, aixina ho dispon de manera indubtable. Per tant, la denominació de “valencià”, “llengua valenciana” o “idioma valencià”, dins del marc jurídic estatutari i constitucional, és l’única llegalment aplicable a nivell oficial en l’administració local, autonòmica, estatal i europea per a la llengua pròpia del poble valencià, i blinda la seua consideració oficial diferenciada.
Una entitat diferenciada de la llengua valenciana que té el seu reflex en les seues pròpies versions llingüístiques oficials, distintes de les de qualsevol atra llengua constitucional de l’Estat.
En independència del debat públic, obert des de fa décades i mai tancat fins al moment, respecte al model normatiu a vehicular oficialment. Unes versions valencianes pròpies que són irrenunciables, a pesar dels constants atacs i pressions polítiques per a que siguen suprimides.
5. La relació entre les llengües valenciana i catalana és perfectament comparable, des del punt de vista filològic, sociològic i històric, a la relació entre el gallec i el portugués. Resulta jurídicament inadmissible i filològicament contrari a la ciència que, mentres la llengua gallega conta en tota classe de reconeiximents oficials (que ningú discutix), alguns vullguen aplicar a la llengua valenciana una diferent vara de medir. Aixina ocorre també, sense haver d’eixir d’Europa, en les relacions entre el búlgar i el macedoni, les llengües escandinaves, el chec i l’eslovac, el serbi i el croata o, a un atre nivell, en el continu dialectal del baix alemà i el neerlandés.
Per tot açò, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana condena enèrgicament les declaracions del ministre Albares, que resulten insultants per al poble valencià i que, ademés, demostren un complet desconeiximent de la realitat jurídica espanyola. Igualment, torna a instar als representants polítics valencians, espanyols i europeus, al Govern Espanyol, a la Generalitat Valenciana i a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a que, en la mateixa claritat i sense eufemismes, respecten i defenguen el nom i l’entitat oficials de la llengua valenciana, aixina com el seu tractament i consideració diferenciats respecte a la llengua catalana en estricte compliment de la llegalitat vigent, i que actuen en consonància.
