Josep Carles Laínez: Jóvens

Fora de terres valencianes, dos ciutats conserven experiències de l’Autor i meues, i, és evident, una anècdota femenina pel mig, no tant en la ciutat meridional com en la capital de les Espanyes, que descobrí els interessos carnalment erudits d’un Autor que sempre s’ha mogut en l’amor pels pobles i les seues cultures. Estes, tot siga dit, foren experimentades sense la companyia de Felip Bens.

L’ocasió vingué donada esta volta per la presentació d’un llibre d’una tercera persona, diguem-li Sara: periodista reconeguda en l’àmbit en el qual es menejava, i que treballava, no a temps complet, per a una ràdio pública d’audició internacional. Era la veu característica d’eixes emissions, i li havíem publicat un llibre de contes, que edità textualment l’Autor, i que havíem decidit presentar-lo en la ciutat del Manzanares.

L’Autor s’encarregà de reservar dos habitacions molt a prop d’Atocha, i allí coincidírem. Ell vingué en sa nóvia, puix una escapada madrilenya sempre té un toc expansiu per als habitants de segones o terceres capitals de província (i per desgràcia inclús per a capitalins d’antics regnes…).

En la presentació del llibre de relats, parlàrem tres o quatre persones, lloant l’autora, la tria i el seu compromís en la recuperació d’una llengua minoritària tan lligada i tan íntima per als espanyols. L’assistència de públic fon satisfactòria, pero no es compraren tants llibres com havíem pensat. I la pregunta s’impon sempre a l’editor en trànsit: qué c…… faig ací? Carrega en acabant els volums, trau-los a passejar per carrers i ignotes avingudes, i torna-te’n al Cap i Casal quan l’alta velocitat no existia. Ara bé, la presentació deixà una anècdota que encara recorde.

Quan de matinada, molt de matinada, vam eixir d’aquell local, érem cinc persones: l’Autor, Ana (nóvia de l’Autor), Sara, Ruth (sa filla) i este que escriu. Era tardíssim i teníem fam. L’acte social s’havia allargat en demesia, i només oferiren un vi i uns cacaus. El barri a on estàvem no podria reconéixer-lo. Tampoc el lloc. Era una associació cultural o religiosa, o tal volta les dos coses al mateix temps, i l’única i humida memòria que tinc és que un efusiu assistent em feu un colp en el braç i la líquida substància de la meua copa brincà per l’aire, amorosa i alegre, en direcció a la meua jaqueta.

Érem, com dia, cinc persones per a un taxi; per sort, Ruth havia vingut en el seu propi automòbil, pero havia aparcat llunt. Era una nit d’hivern profunda, els carrers s’havien buidat en aquella zona, i el repartiment de persones havia d’estar més o manco clar… I tingué lloc esta conversa:

—Com ho fem ara? -diguí

—Vaig a on vullgau… -respongué Ruth.

—Pero has aparcat llunt… -exclamà preocupada la mare.

—A deu minuts o aixina tinc el meu Seat.

—Puix primer de tot decidim a on anem! -sentencià la mater familias.

I es va decidir no sé quin VIPS, que estaria obert ad eixes hores, i a on podríem sopar en el centre. El recorregut era el mateix per a tota la colla, que caminava relaxada. L’Autor se’m va acostar per a parlar-me dissimuladament:

—Puix lo que podem fer és que tu te’n vas en el taxi, i acompanyes a Matilda i a Ana -manifestà com la cosa més normal del món.

—En el taxi? -em sorprenguí-. I tu?

—Aniré a buscar el Seat de Ruth -conclogué l’Autor quasi compungit.

—Home, lo normal és que te’n vages tu en Sara i la teua nóvia.

—I tu acompanyes a Ruth?

—Sí, no?

I me n’aní a buscar el Seat de Ruth, mentres ells paraven un taxi i mamprenien el camí del nostre salvador local de menjars. L’Autor estaria defraudat per eixa possibilitat frustrada de flirteig. Quant a mi… Passat el temps, no sé si el recorregut nocturn hauria portat a una nova maneta en el taxi i a un contacte més extens i intens en Ana. Ara bé, lo que passà en el Seat, en el Seat es quedà…