Josep Carles Laínez: La memória son illes de cromos
¿I si en el fondo no recordem res, sinó que hem oblidat el restant de coses que vam viure? Recordar no seria agarrar el mapa d’una península i traçar un camí a partir d’allò que aflora a la nostra ment; ben al contrari, estaríem davant una carta de navegació i traçaríem un periple per diverses illes, les quals no tindrien més territori als costats (terres accessibles d’alguna manera, a través de l’accés al subconscient?, a través d’allò que recorden els amics i la família?), sinó senzillament oblit, el no res, les aigües plenes de monstres que els antics dibuixaven.
No vivim a partir de la nostra memòria, allò que ocorregué no afecta als nostres dies: allò que seguix modelant la nostra forma de ser i de viure no són les coses a sovint recordades, sinó aquelles que causaren un impacte quan van succeir.
La Plaça Redona era espai d’intercanvi o de venda de cromos al detall. Encara existix eixe comerç.
Quan algun dels àlbums, sobretot faig memòria dels de futbol, els tenia a punt de completar, i no resultava ni estadísticament ni econòmicament viable continuar comprant sobres de cromos a vore si eixien els que et faltaven, i també havies agotat els possibles intercanvis entre els amics i companyons de classe, s’imponia la visita dominical a aquella plaça per a obtindre’ls de forma directa (i, per consegüent, trencant l’experiència de la sorpresa i l’ansietat). Adquiries a un alt preu les pedres precioses (aquell any 1980, la mascota de l’Hèrcules CF) i clausuraves el somni de l’àlbum, el desig de tindre’l que havies gestat durant mesos.
Recorde només aquell matí de la compra del cromo de l’equip d’Alacant, en un carrer veí de la nostra plaça més emblemàtica, aquella plena de gent, els venedors d’utensilis i andròmines, les gàbies dels animalets que s’oferien, l’atenció de mos pares per a no perdre’m de vista entre tantes persones, la felicitat d’anar en ells eixe dia de sol, dels pastissos que compraríem en el carrer d’Albacete, de la vesprada escoltant la ràdio i els resultats dels partits des de totes bandes (Ponferrada, Mollerussa, Eibar, Ferrol…).
Pero ací no trobe el fet de recordar, sinó l’impacte d’aquella audició, de l’agradable vesprada en casa (per això seré tan casolà…), de com se me n’anava el cap ad eixos llocs septentrionals de noms d’ensomi…
Al remat no recordem: reconstruïm. La vida no està feta de passat, sinó de present creador d’una memòria retallada. I cada dumenge continua havent futbol…, encara que no cromos, els d’aquella infància nostra.
