Els sentits acaben no sent res. Desapareixen. A poc a poc…
En algunes persones, per desgràcia, de manera brutal. S’esvanixen a mida que els anys pugen pel nostre cos fins asfixiar-nos, encara que abans, molt abans, s’esmicola aquella memòria que lligava als seus efectes. Quines són les mostres més antigues de cadascun dels nostres sentits? I també d’eixe, el que en fa sis, que pot existir o no?
No recordem allò que vérem per primera vegada: el trespol de l’habitació on vàrem nàixer?, el rostre d’una sanitària?, un somriure? No ho recordarem mai. Té igual que tractem de recular i de forçar-nos: la primera visió és oblidable, i al mateix temps som oblidadissos, puix no disponem d’una llengua, de cap referència sobre allò que hi ha. La vista va creant-se. Al principi no existix.
No recordem allò que escoltàrem per primera vegada (inclús abans de nàixer és evident). Quins sons percebem a partir del quart mes de gestació? Quines veus, batecs, colps…? També resulta impossible retrotraure la nostra possibilitat de memòria, almenys conscientment, a aquell so originari a partir del qual construïrem el restant de sons que edifiquen la nostra existència.
No recordem allò que oloràrem per primera vegada: la fisiologia humana?, l’instrumental mèdic? De quina forma assumírem eixe sentit, i a partir de quin criteri elaboràrem la via estètica per a saber allò que era més o manco agradable? La respiració i l’olfacte a la vegada, com l’oït i la visió, els tres sentits en el descobriment del planeta llavors diminut, com si arribàrem a una dimensió desconeguda, sobresaltats.
No recordem allò que assaborírem per primera vegada: la llet materna?, algun preparat medicinal? No seria agradable, encara que apleguem a este espai de vida, després de nou mesos, sabent com extraure la primera beguda, coneixent el mecanisme de la succió, i gravant en la nostra memòria, per a no recordar-ho mai de manera conscient, una experiència sens dubte lligada a l’olfacte.
I no recordem allò que tocàrem per primera vegada: una tela o un cos?, un dit, la pell del rostre de la nostra mare? Tampoc no podrem saber mai de quina forma va marcar-nos aquell toc inicial nostre ni l’efecte de ser alhora l’objecte del tacte d’algú.
Al remat, no recordem les primeres experiències dels nostres sentits, ¿o les nostres obsessions s’han creat per a recuperar, justament, aquelles experiències? O, més encara, som aquelles experiències evolucionant. I eixe sext sentit és el que fa que busquem allò que coneguérem i perguérem. Una guia.
