La temporalitat té un punt de partida. Si em posara estúpidament còsmic, informaria del Big Bang i de la reculada cap arrere que duen a terme les investigacions científiques: tracten d’esbrinar el moment infinitesimal més pròxim a la presumible explosió que originà, diríem, la nostra realitat.
El Big Bang portava a dins, segons els gusts, les potencialitats de l’univers en expansió, o el disseny efectiu d’allò que ara contemplem (planetes, galàxies, forats negres, supernoves, asteroides, sols…) i existix o tal volta no existix quan en parlem, com un feix de llum solitària a través de les galàxies, procedent d’estreles mortes o desaparegudes, que allumenarien mons, o deserts d’espai, qui sap quan.
Ara bé, el Big Bang de cada persona, quin és: la seua concepció o la seua naixença? Celebrem la data de la segona, puix la primera no és tan fàcil de conéixer, encara que podríem commemorar d’alguna forma eixe punt zero abans del qual no existíem i que a partir del moment de la unió dels nostres pares convertí les potencialitats dividides en ser únic: qui érem en l’instant de la concepció serà sempre el mateix. Podran intervindre elements externs -i en eixe sentit serem més vulnerables que el Big Bang expansiu- pero, si tot seguí el seu curs esperable, qui escriu estes paraules és el mateix de llavors, més “evolucionat” i maltractat per l’entropia, és evident, encara que l’únic que podia arribar a ser, en el sentit més estructural de l’expressió, partint d’aquells elements irrepetibles.
Naixem, plorem, bevem…, sí, pero recordar no ho fem encara. Hi havia el temps d’abans de cada u, al qual accedim a través de les fotografies i de la memòria oral. No existíem ni ningú pensava en “existir-nos”, i de qualsevol manera, i a pesar d’esta veritat, considerem tot allò com a passat nostre.
En un posterior grau, i a partir del primer minut experimentat com a individus, independents en el sentit físic, no hi ha tampoc distinció entre aquella inexistència prèvia a qualsevol configuració de la persona, i estos primers instants enmig de dones i d’hòmens dels quals no conservarem memòria, tret de la nostra família o de les amistats més pròximes. La nostra vida dispondrà de retrats, d’un miler de fotos… Tots afirmaran que eixe o eixa eres tu, i t’ho creus, puix detectes una continuïtat en les cares de l’àlbum, com una successió de cromos: el mateix equip canviant en el temps. Però la qüestió principal és que tu no recordes. Tot podria ser fals.
Sabem a on vam nàixer. És el relat més originari. T’ho conten tos pares. Eixa casa o, en el nostre temps, hospital o clínica, estarà lligada d’una forma estranya a la nostra pervivència. Dispondrem d’elements per a fer-la més pròpia, encara que sempre faltarà la circumstància íntima i experiencial d’haver-la vixcuda. És el primer minut. No eixiràs immediatament a la vida d’un món exterior tan desconegut, pero tot això és teu en eixe precís instant. La teua memòria comença abans de nàixer, sí, i també abans de qualsevol pensament, quan a soles respires, sense pors ni esperances.
