El succeït li’l va contar R. a Juan un matí, en dia faener, de la primera mitat dels noranta. No era explícitament un succeït, sinó una broma. I va fer-nos gràcia: “Tinc treballant en el taller un doble de Ron Jeremy”. Vam riure. I R. i este que escriu riguérem més encara, puix coneixíem aquell mecànic simpàtic i divertit, que anava a la seua, enfundat en un buç blau quan treballava i també fora d’aquell establiment. Estaríem a l’entrada del carrer de Callosa d’En Sarrià, quasi cantoner al de Carcaixent, enfront de la clínica Virgen del Consuelo, a on ara hi ha un centre d’ambulàncies. En aquell moment era un taller mecànic de dos germans, i l’administrava un fill i nebot. Érem massa jóvens per a prendre seriosament la vida, i aquella existència havia de ser com un film americà. Llavors no érem conscients de la principal característica d’estos: són falsos, i alguns acaben de mala manera…
Dins del taller, a on ara hi ha una oficina i espai per a un parell d’ambulàncies, hi havia un altet al fondo: els metros necessaris per a una taula, un parell de cadires i un moble per a llibres i papers. Aquella era l’oficina de R., des d’aquell territori màgic es gestionava la part humana i la divina, de l’empresa i la cultura. Quedàvem allí, o em presentava en eixe lloc, en acabant de saludar als amos i ad aquell Ron Jeremy en potència o en decliu, i el silenci s’intercanviava l’espai entre les paraules i el pensament, les confessions i els negocis.
En la seua camisa sempre blanca, tirants que pujaven de la cintura d’un pantaló negre, aire com de gàngster dels 30 o 40, i una retirada a Glenn Ford– s’ocupava del taller, de l’assessorament a clients no automobilístics, i de la gestoria d’una associació de lletraferits. Algun matí hauria jurat que aquell diminut recinte era un quadro cubiste, puix no vea recte res, i no sabia si creuar el carrer i entrar a Urgències o fer-li cas a mon amic: “Serà l’efecte. No et passa absolutament res”. Me’n tornava a casa i em tirava hores comprovant que les taules i el terra estaven rectes, i no en una caiguda en oblicu. I llavors escriuria algun poema, o en llegiria, i la música que sonava era jazz, Bill Evans, que em va descobrir ell. Junts també visitàrem el Palau, puix em va convidar, per a assistir a un concert de Diana Krall; i en distintes jornades de luxúria gastronòmica, restaurants com Joaquín Schmidt o El Ángel Azul o, des del migdia fins a la vesprada, mentres tocaven jazz en directe i d’una ensalada de llagostins, pètals de rosa i margarides, passàvem a una mousse de flors de taronger. Ah, la dolce vita!, ignoscent i foll, temporalment etern, com Genesis Breyer P-Orridge.
Havia sigut mon pare qui em digué: “R. té bona cosa de contactes; coneix molts poetes; baixa i parleu”. I baixí, i parlàrem, i quedàrem… Silenciós, sorneguer, divertit, mesurava les seues paraules. Vivia per alguns d’eixos carrers mítics, pròxim a les vies i a l’antic mur del trenet; pero ni en recorde el nom, ni podria retornar allí. Tampoc sé a on estava l’edifici del seu apartament d’estiu, en un bloc antic. Allí contemplàvem combats de boxeig mentres suàvem en la nit tropical, i això que estàvem al costat de l’aigua. Al sendemà, aniríem a banyar-nos, a dinar a algun lloc i a sopar en un distint, a assaborir eixa vida sense horaris. Eren els últims anys de la zona del port deportiu de la Pobla de Farnals abans de la seua destrucció: en un moviment previ al de les grans capitals, s’havia decidit que allí no es volien autòctons, sinó turistes, i a poc a poc es desferen els grans edificis que conformaven la memòria d’aquell espai. I aquell no-lloc, deixà de ser un poble de coneguts sense els dos cines, la bolera i, sobretot, el club nàutic. I desaparegueren també els vius: ara no estan perque estan morts o perqué morí la lligaça que m’unia ad ells. Retrobar-los seria de film de terror, o un espant fora de sentit: persones estranyes, com si no les reconegueres, o et costara reconéixer-les o no vullgueres fer-ho per a mantindre l’estela d’aquella vida alternativa, com un esmorteït senyal del fet que existíreu, junts i alegres.
En la dècada dels 90 del segle XX, el Cap i Casal no era tampoc una ciutat per a estrangers, com ara, i allò que escrivíem tenia la decència de la llibertat i de la coherència humana. Gràcies a R. publiquí diversos texts en una cartellera de curta duració i de nom ara nostàlgic: “Valencia día y noche”, i allí em desfogava: desigs que no sabia que eren impossibles, el mes d’agost pels carrers de Ciutat Vella, el cine Artis o les jóvens com a anuncis pel carrer. Qui sap per quina raó deixí de publicar, potser a causa del tancament de la revista, o no… Aquella edat del milacre, quan escrivies tres o quatre paràgrafs com si vixqueres en Singapur, Mònaco o Dubai, i el teu text l’anaren a publicar en “The New York Times”.
Tampoc recorde en concret quan deixàrem de tindre contacte. Turbulències estranyes, morts, tancaments ara segurs, girs insospitats en els guions de les vides, passos incògnits, separacions doloroses, pràctiques cada volta de més risc (i no parle de sexe)… La qüestió és que R. va desaparéixer. I la vida no tornà a ser dolça per ad ell.
Alguna volta me’l trobí pel carrer, i enraonàrem uns minuts. Pero no podríem mai recuperar aquella existència en la frontera de Patraix, ni encara que ens retornaren la vida i els minuts de ser jóvens… o eterns (temporalment).
