Com a recta que creua l’extensió de l’espai, i es dividix en dos, mantenint cascuna oberta l’entrada als seus universos, aixina em resulten de similars, respecte de la longitud en el temps, els anys transcorreguts en el parvulari, com el període, fins a la facultat, que vaig passar en Agustins. Inclús esta frase pareix igual de llarga en els dos casos, sense embeure’s la realitat l’acció moderada i singularíssima de cada etapa. La transcendència del temps resulta major que la de l’espai, puix este continua en una relativa existència, mentres que el passat s’accelera a mida que l’entropia espenta el món fora del present. I a diferència de la formació reglada (EGB, BUP i COU), els mesos del parvulari sí que foren la felicitat.
El recinte continua en funcionament a on va ser fundat en 1962, en l’avinguda de Giorgeta: una aula tancada i un pati a l’aire lliure. Eixos àmbits se’m revelen quan tanque els ulls i procure introduir-me per eixa inexistència. Els arbres seguixen allí (són els mateixos?, són distints?), i també els cristalls que obrien a la zona exterior, en la qual els núvols o el cel clar servien de trespol a les nostres aventures.
Algun dia plogué. Des de dins, la senyoreta Reme indicava algun joc. El restant d’alumnes es comportava com a professional: eren lleons, caçadors, exploradors… o això s’esperava d’ells. Mentrimentres, desconcertat encara, em dedicava a mirar la pluja i els arbres, a sentir el soroll imbatible de l’aigua sobre el terra, a intuir conats de tempesta, a reunir en mi la saviea que escapava atarantada, i colpejava contra els vidres, i s’espolsava el futur de damunt, puix eixe moment era la pura existència, i no és transmissible per paraula. El parvulari era una nau espacial, i evolucionava per galàxies d’infinita complaença.
A l’ama o capitana d’aquell espai li dien Maria. Era viuda o potser sempre l’havia imaginada en eixe estat. No me la trobí massa en el parvulari, encara que sí, posteriorment, pels carrers de Jesús i de Patraix. La senyora Maria, una dolça dona sempre somrient, d’estatura baixa, carregada de bosses, que tractàvem respectuosos i amables a pesar dels secrets… A mi em pareixia sorgida d’un conte, i tenia la clau del territori del somni. A on vivia? No llunt del parvulari. Deu estar ara a on naixen totes les històries a les quals pertanyia, i a on desemboquen també.
En Falles, férem una falleta i la cremàrem. Conserve una foto d’aquell dia, tots vestits de gala (o directament de fallers), les tires de banderes, el foc accelerant-se en el cartó pintat, aquells ninots que es cremaven atònits mentres miràvem el foc i els mesos desencadenats. Vindrien. Al poc vindrien. Una personeta assistia a un acte que més avant repetiria en l’atmosfera del balcó de sa casa cada dia de Sant Josep, quan pintava una falla i la cremava abans de l’hora oficial. Però aquella era la meua, i el foc era el meu foc, i les flames eren les flames íntimes, i en cada tros de paper em confonia. Potser aquella falla del parvulari donà inici a aquella cremà particular mentres els desigs d’infància eren això: desigs d’infància i durant eixe període de la vida justament.
L’últim dia que passí en el parvulari batejà les primícies de l’estiu. La calor no acorava, i em veig en el pati, ensomiant el futur, i inclús decidint quina seria la meua vida o de quina forma l’encararia. No sé qui era el meu interlocutor. No el torní a vore, i és l’única conversació d’adult que tinc ancorada en mi dels anys d’infància. I ara, si estiguera rodant, faria un travelling des d’aquell lloc fins a la taula a on escric, com si aquell homenet i l’home que redacta estes paraules, tingueren alguna cosa a vore. Qué els unix en qualsevol cas? Incertees, preguntes, eixa música profunda. Per damunt de tot, un passat. Un passat impossible. Una impossibilitat passada. Feliç.
