Com el poeta, no sé si escric de la meua Valéncia o de la Valéncia de tots els vius i els morts, de tots els valencians. Massa sovint es barregen, i n’hi ha vegaes que s’intercanvien sense saber-ho ni qui escriu. Glossar el temps antic d’una ciutat o d’un poble crea, com en llingüística, isoglosses, en les quals algú es podrà reconéixer de forma plena, mentres que uns atres voran detalls, experiències i records en més o manco lluntania. Per eixemple, quant parle de Patraix, no em referixc al Patraix estricte, de l’antiga localitat, hui barri, sinó de lo que una colla d’amics consideràvem el Patraix espiritual –o el Gran Patraix–, que no sé tampoc si coincidirà en el districte municipal de Patraix, o en l’àrea que la policia local denomina Patraix. Al remat, no importen estes distincions sobre un mapa, perque aquell Patraix espiritual, Gran Patraix, Patraix imperial o, pa mosatros, senzillament, Patraix íntim, marca les seues fronteres en un lloc tan boirós com són la memòria i l’experiència.
Este Patraix íntim escomençava en l’antiga Estación de Villanueva de Castellón, aixina, en castellà, com la coneixíem, és a dir, de Castelló de la Ribera, una de les del desaparegut Trenet. A l’atre costat de l’avinguda de Giorgeta, no existia Patraix, i a l’atra vora del ferrocarril, paca’l carrer de Sent Vicent Màrtir, tampoc. Les vies senyalaven la frontera oriental, que ataüllava des del balcó del sèptim pis de ca mos pares: al fons, el pont sobre les vies de l’impensable Parc Central, un llímit infinit. La separació que establien le vies era nítida, i mos recollia en una pau equatorial. El so d’eixida dels trens cada quinze minuts no produïa cap de perturbació, sinó que escanciava el temps i, aixina, escandia la jornà. Érem la frontera, unes illes d’edificis entre l’Orient inhòspit i l’espai mític.
Al Patraix estricte, acostumava a atansar-me els dissabtes, encara que a la plaça principal no aplegàvem mai: n’eren els meus extrems una botiga de fotografies a on feen fotocòpies, i les reixes de l’antic manicomi de Jesús, espai d’atracció i d’amenaça, de risc i de promesa… Recorde a ma mare repetint-me quan alguna de les meues follies: “Acabaràs en Jesús!”. No era el Butoni l’amenaça, sinó ixe edifici, ixe no-lloc.
Una vesprada, quedí en Juan Candela, antic companyó de classe, i ara director de Negocio Digital en Las Provincias, a parlar de lliteratura enfront del Mercat de Jesús, en un bar en terrassa en lo carrer, a tocar de la llibreria de Jesús Pagan. I fon allí a on allumenà la meua visió de la via urbana més perfecta del món: a l’inici, un manicomi; enmig, un hospital; a la fi, un cementeri. Una vegà dins d’ella, només calia deixar-se emportar… Ríem a gust, en l’any 1994 o 1995, parlant d’anhels i de futurs abans que la vida mos situara en la realitat indefugible. Juan havia escrit dos llibres, i a mi m’agradaven molt, entre el pensament existencialiste i un humor que duia a la riallà. Per desgràcia, els deixà inèdits… Al cap dels anys, colaborà tamé en la revista Debats, en ixe instant cosmopolita i “chic”, llunt de la pana i de la laca, en ressenyes plenes d’informació, d’ironia i de bona prosa. Pero l’avinguda de Gaspar Aguilar portava molt més allà del nostre “barri sentit”, que se’n diria hui, i per això era una atra frontera.
Els camins cap al verdader cor de Patraix abundaven: el carrer de Mossén Fenollar era el més recte, en l’atractiu que en la cantonada en Lladró i Mallí, núm. 17, hi ha un edifici de 1955 en el qual l’arquitecte vullgué conservar una certa estètica, impossible de trobar quinze anys més tard. Se sumava ad açò el fet de situar-se en els baixos d’ixa frontera l’elegant botiga de mobles Mariner, una rarea en un barri que es balancejava entre lo proletari i lo popular, en algunes fàbriques sobrevivint en lo carrer de Jesús. Quan passàvem en l’automòbil de mun pare per davant de Mariner, em fea l’efecte que estàvem en Nova York si mirava paca l’interior de la botiga (o de lo que podia entendre per Nova York llavonses…). Per cert, un dels avantpassats dels actuals Mariner pertany tangencialment a la història lliterària de la ciutat, puix fon protector i amor jovenil de Maria Beneyto.
L’atra via era el carrer del Beat Nicolau Factor, en les reixes del manicomi a l’esquerra, i edificis antics a l’atra vora. Quan anava en ma yaya, no passàvem usualment de la primera illa, abans d’arribar a Lladró i Mallí. Només vea un carrer perdent-se en noms coneguts pero distants: Jacint Labaila, Humanista Mariner, i la plaça de Patraix pròpiament dita. Vivíem en la frontera de Jesús, i quan passàvem a Patraix, continuàvem quedant-nos en la frontera. Per això en la Raiosa sempre mos hem sentit de Patraix, més encara al costat del Mercat de Jesús, centre absolut, lloc de milacres, purea immaculà, a on no n’hi havia, a mitan dels setanta, una atra llengua que la valenciana. Ací escomençava el Patraix espiritual, en ixe lloc d’intercanvi compartit, com una illa en la mar brava.
Nota editorial: Crec imprescindible fer constar, al peu de cadascun dels textos d’esta sèrie sobre la Valéncia íntima, la voluntat dialectal absoluta, de la varietat del Cap i Casal, en la qual estan escrits. Per això el llector aveat a la normativa, trobarà grafies, eleccions i formes que li pareixeran incorrectes, i que només són la incorporació del dialecte capitalí a la llengua lliterària.
