Per a que una taula siga ferma, necessita de quatre pates fortes i resistents. I les falles les tenen molt robustes.
A saber:
– Art. L’art efímer, del més alt nivell, urbà que tant de moda està, puux al fi i al cap en els carrers se planten monuments i cadafals de dimensions, simetries, composicions i voluminositat d’una plasticitat digna del major elogi. En una calitat fora de tot dubte, gràcies al gran treball dels mestres artesans fallers, ofici autòcton, capacitats per a dominar totes les facetes i estils que se requerixen.
– Tradició. Més de 170 anys d’història avalen a les falles que constituixen un teixit social d’associacionisme colectiu. Dificilment comparable en cap atre, que se manté i forja en base a la successió de generacions familiars principalment.
– Cultura. En totes les seues vertents i modalitats musical, indumentarista, orfebre, floral, pirotècnica, de la seda, del disseny, lliteraria en una producció de poesia festiva en llengua valenciana, única en lo món, plasmada en els llibrets, i tantes atres. A les que cal afegir les relatives a la recuperació de tradicions populars valencianes d’us i costums, algunes d’elles en perill d’extinció en la ciutat. Eixemples tenim en el teatre faller d’idioma valencià. Jocs com el truc o el canut. Balls regionals i cant d’estil. Tabal i dolçaina. Pilota valenciana i les que ne deixe per ressenyar.
– Solidaritat. Estrany és trobar una comissió que no porte a terme alguna activitat solidaria en qualsevol de les seues branques en favor de persones necessitades, ya siguen pobres, vulnerables o malaltes. També hi ha que resaltar la faceta inclusiva en la que de sempre mai s’ha discriminat a cap de persona en raó de sexe, religió o raça. Res d’homòfobies, xenofòbies o atres fòbies que no han tingut cabuda en les falles, al punt d’unes relacions en total normalitat i respecte a cadascú d’estos grups. Contrariament a mínimes veus alçades pels «progres» de torn sense arguments ni proves.
Patrimoni Immaterial de l’Humanitat
Davant tan important i extens «curriculum» la nominació de les falles com a Patrimoni Immaterial de l’Humanitat no passa de ser un apendix que caldria aprofitar com ajuda a visibilisar-les internacionalment com una expressió popular que se manifesta durant els dotze mesos de l’any. No sols en la famosa semana, lo que provoca una repercussió econòmica anual que supera els 800 millons d’euros.
O siga, queda clar que en les falles la festa és una conseqüència de l’existència de les mateixes que son pel seu orige les úniques imprescindibles. I me dona l’impressió, seria imperdonable, en el concepte de la propia essència fallera, que el senyor Puig entendrà del Sexeni de Morella lo mateix que la senyora Barceló dels Moros i Cristians de Sax, pero son o se fan, desconeixcedors de la realitat de les falles de Valéncia, pensant equivocadament que son unes manifestacions exagerades de festa, despiporre, macrobotelló, verbena, barra lliure…el «ací val tot», puix no s’enten d’atre modo lo de les reunions de 6 persones en un casal tinga 40 o 400 metros en clara discriminació respecte ad atres sectors (hosteleria, cines, teatres, cultura, oci…) que se medixen segons tant per cent d’aforament.
Tracte sectari i d’agravi cap a un pacífic colectiu que com no se manifesta, reivindica, ni protesta pareix que siga el culpable de tots els mals que patix la ciutat.
Quan u de cada huit ciutadans, un deu per cent, del Cap i Casal, segons cens faller, son persones valencianes que se mereixen un tracte d’igualtat i de respecte. No d’injusta marginació.
Ferran Gil: Les Falles més que una festa
