Semana de fichages, semana d’amenaces fiscals

Paco TarazonaColaborador de Valencia News

Nos acostem a una nova fita electoral i els moviments comencen a produir-se. Concienciats per la crisis, la corrupció i el balafiament, el terme transparència política sensibilisa cada volta a un percentage major de la nostra societat. Empero, una ya exdiputada d’un partit ha segut fichada, ¿a colp de talonari com ocorre en certes entitats deportives?, per una atra formació de major tamany. Curiós que una persona que s’ha caracterisat per denunciar els excessos i abusos del bipartidisme, canvie de proyecte en tanta facilitat. També es poden contemplar atres possibilitats, entre les quals no es descartable la conversió, al modo de Sant Pau, ara que s’ha publicat El Regne, l’excelent text d’Emmanuel Carrère.

El partit que ha acollit a la protagonista del paràgraf anterior, presenta com a estrela econòmica a Jordi Sevilla, famós per les dos vesprades en Zapatero, i ha iniciat una campanya de bufes sonda al respecte d’una més que possible pujada d’imposts (societats, patrimoni, succesions,etc). Tot açò aconteny la mateixa semana que els mijos de comunicació comentaven la disparitat del preu elèctric que paguem els contribuents estatals, més alt que els nostres germans del restant de l’UE. De fet, el cost, abans d’iniciar l’encesa de la llum, és més car que en Los Ángeles (CA, USA). També podríem formular-nos ací l’eterna pregunta de per qué els combustibles baixen molt manco que el preu del producte mare, el petròleu.

Ad estes tarifes, hem d’afegir dos punts mes, les elevades cotisacions que pressionen fiscalment a l’autònom estatal, de les més, sino les més, cares de la mateixa UE i les pujades tributàries dels imposts que graven l’aforro. La pregunta és ¿Quin paper ocupem com a ciutadans?

Cadascuna de les llegítimes decisions personals o familiars per a guardar els chicotets excedents de la nostra productivitat, qui té la fortuna de tindre’ls, per a transmetre’ls o tirar d’ells en circunstàncies precàries, són gravats per les distintes administracions públiques. Llavors, ¿per qué reintroduir un impost que lesiona a les rendes miges, i baixes, com be va argumentar, dels pocs conceptes clars que aplicà després d’aquelles dos glorioses vesprades, l’expresident Zapatero?

Lo mateix ocorre en l’impost de succesió que, com es pot comprovar en l’edició de El País del 13 de juny de 2015, ha triplicat el número de renúncies a l’herència durant la crisis, especialment en les autonomies en major càrrega impositiva. ¿És justa esta voracitat fiscal? ¿És digne d’un teòric estat occidental que l’honrat, a diferència d’atres, patrimoni de les classes socials baixes i miges revertixca, després del sempre tràgic decés, no en els hereus i sí en un estat afecte d’una insana voracitat fiscal?

La pressió tributària, quan és injusta, no garantisa l’estat del benestar; concentra la riquea en uns pocs, SICAV bonificades incloses; i anula qualsevol possibilitat d’una millor distribució de la riquea, primer pilar del benestar. Quan es recorda que en l’estat espanyol hi ha un càrrec públic per cada cent ciutadans, a diferència d’Alemània, a on ne trobem un per cada siscents, sempre apareix l’interrogant sobre si l’apuntalament de l’estat del benestar ha de començar per la millora de l’eficiència ans que per la sobrecàrrega fiscal.

 

Artículo de opinión escrito por Paco Tarazona